




Leonardo Sbaraglia
Solvència narrativa: vet aquí el que constatem quan veiem aquesta pel·lícula. Hi trobem aquell confort que proporcionen les narracions quan et fan estar pendent de la trama. Vol dir que està hàbilment plantejada. El ‘què passarà?’ et domina, i la generació d’expectatives et lliga a la pantalla. Dissecció d’allò anomenat sistema de relacions laborals, el film és potent, amb un punt d’enginy que captiva força al mateix temps que et parla, no de foteses, sinó més aviat d’assumptes transcendentals.
En un notable esforç per ser didàctic a l’hora de parlar-nos del poder, el relat opta per escenificar l’essència del mal concretada en un personatge, Solá, que esdevé l’atracció principal. Però l’habilitat del guió ens regira i atorga un desenllaç prou saberut que ho desvetlla tot sense caure en la incoherència. Amb algunes fases una mica més fluixes, com ara la pèrfida companya de feina, la pel·lícula passa bé i ens deixa algunes qüestions que fan pensar: davant de la negror del sistema, què s’ha de fer amb el monstre, ara que ha crescut? Parlem d’un cinema que és negre perquè es planteja la noció de poder de manera pessimista i tèrbola, arma llancívola i expressió màxima de vilesa per a tots aquells que comanden la màquina. –Xavier Sáez
T'ha agradat aquest article? Puntua'l!