Antoni Tàpies: Els llocs de l’art

Per fi. Després de dos anys de reformes, la Fundació Antoni Tàpies torna a obrir. I ho fa per la porta gran, és a dir amb Tàpies. Un Tàpies amb majúscula, que ens diu que ha trobat el seu lloc, i alhora, paradoxalment, que és més lliure que mai. I així ho confirma el nou espai: blanca, neutra i diàfana, l’estructura s’absenta en favor de l’obra exposada, i al mateix temps, ensenyant les arrels de l’antic edifici, es deixa veure, despullada.
Per a qui sàpiga o li agradi llegir plànols d’arquitectes, la planta superior dedica tota una sala a la reforma, mentre les fotografies rememoren la remodelació prèvia a l’obertura l’any 1990. Llavors el protagonista era l’entramat de filferros Núvol amb cadira que corona la façana, també restaurada. Avui, l’estrella mediàtica és el famós Mitjó de la nova terrassa. Però no ens desviem, que els llocs de l’art, títol de la mostra extret d’un llibre de l’artista (L’art i els seus llocs), no són als núvols, i són dos: un és allà on són els altres, allà d’on Tàpies beu; l’altre és el seu, allà on tot l’anterior s’interioritza i reformula.
Simbòlicament ubicat al subsòl, en primer lloc tenim la cultura, la sapiència. Una selecció d’obres que constitueixen la col·lecció particular de Tàpies i que ell anomena el seu “manifest”, el seu “museu”. Perquè com els pintors d’abans, que anaven al museu a copiar els mestres del passat per aprendre l’ofici, el Louvre de Tàpies és una manera d’aprendre d’ell a través dels altres. Ja ho sé, dic Louvre i exagero, perquè és incomparablement més petit. Però el que s’hi veu és, igualment, una delícia. Un regal. Reduït però selecte, el més representatiu de cada cultura, de cada autor, ens remet a algun aspecte del seu treball. Així, per exemple, llibres il·lustrats de Llull o Galileu ens demostren el seu interès per una cosmogonia que esdevé màgica en Méliès; mentre descobrim el seu control del blanc, els terrosos i el vernís en un increïble Zurbarán. D’altres, en canvi, ens parlen més de la seva època, com la revista 391 de Picabia o dues petites perles de Duchamp, un rotorelief i el pit que fa de portada d’un llibre.
Tornem al primer pis, al segon lloc, on s’exposa, amb alguna excepció, una part de l’obra creada en els últims vint anys. Però ara, cada obra nova, cada traç de sempre, es veu diferent. Les màscares africanes i orientals donen una altra cara als típics rostres de Tàpies, Espiral i escrits ens recorda el cosmos infinit de Robert Fludd, mentre veiem en el negre de L’U el tenebrisme de Goya o en el signe d’El sol el pit duchampià. Digerits els mites, ara són, com els amics, qui l’acompanyen. Imperdible.  –Joana Hurtado