




Conec una noia que, entre d’altres manies –retallar la cara de ZP cada cop que surt a la secció d’espectacles o conversar sobre la qualitat del paper bíblia amb els testimonis de Jehovà–, classifica les persones segons l’opinió que els mereix el sociòleg Zygmunt Bauman. D’aquesta manera, els habitants d’aquest món es distingeixen entre aquells que es definirien com a gasosos, perquè consideren que Bauman és un nostàlgic torrapebrots (i, a més, ells no tenen res en contra de l’agitació i la confusió postmodernes); i aquells altres que, fascinats pel concepte de ‘liquiditat’, llegeixen amb passió les anàlisis del pensador polonès (i sí, què passa?, d’adolescents defensaven que Jesús va ser el primer comunista). No cal dir que la crònica que fa el periodista Llibert Ferri dels quatre mesos sabàtics que passa a la ciutat dels gratacels està del (suposat) bàndol dels líquids. La velocitat com a estratègia per adaptar-se a una societat que exigeix la novetat com a manera de generar capital o l’oblit com el preu que s’ha de pagar per assolir el simulacre d’un èxit definit per la banalitat. Aquests seran els conceptes que farà servir per copsar l’ànima novaiorquesa. El més interessant de Manhattan líquid és la descripció que fa de dos moments històrics que s’esdevenen en la seva estada a Manhattan, el crac borsari de Wall Street i l’elecció de Barack Obama com a president dels Estats Units.
Ferri ens transmet una experiència en primera persona que, juntament amb un encertat tractament de la informació dels diaris, es transforma en una mirada documentada, urgent i exacta del moment en què es produeix un canvi que ens afectarà a tots: la fi dels polítics neocons que fan guerres santes i l’arribada dels progressistes que han de fer-se amics dels banquers. Llàstima, diran els del (suposat) bàndol dels gasosos, de liquiditat melangiosa.–Marià Veloy
T'ha agradat aquest article? Puntua'l!