Green zone. Distrito protegido

Direcció: Paul Greengrass. Guió: Brian Helgeland (Estats Units, 2010). 115 min. Amb Matt Damon i Greg Kinnear

Valoració de Time Out:

Matt Damon

La mentida és el gran tema del thriller polític nord-americà. No podia ser pas d’altra manera en un país fundat en la desconfiança en les institucions i el govern. Des de Els tres dies del còndor (Sidney Pollack, 1975) a Red de mentiras (Ridley Scott, 2008), la intriga política ha girat entorn de la falsedat del discurs oficialista i les teories de la conspiració, tractant inevitablement a les tres mentides més importants de la seva història contemporània: la mort de Kennedy a JFK (Oliver Stone, 2001), el Watergate a Tots els homes del president (Alan J. Pakula, 1976) i ara les suposades armes de destrucció massiva de l’Iraq a Green Zone. Distrito protegido. Cinematogràficament, la mentida dóna molt de joc.

La cinta de Paul Greengrass encaixa perfectament en el nou estàndard de thriller polític modern: físic, dinàmic, hiper-tecnològic i complex. És un paradigma narratiu que neix a la sèrie 24 i que, en un cas força singular, influencia el cinema en pel·lícules com Syriana (Stephen Gaghan, 2005), Red de mentiras i la que aquí ens ocupa, que Greengrass pretén situar a mig camí entre el realisme en cru de United 93 (2006) i la pirotècnia de la saga Bourne però que es decanta més cap al segon model.

Alternant diferents focus de tensió i submergint l’espectador en un frenètic magma de sensacions en el seu tram final, la pel·lícula funciona correctament com a cinta d’acció, però a costa de rebaixar el seu discurs a un nivell elemental, gairebé naïf.

Nou cinema polític
Aquesta darrera onada de thrillers polítics té certs paral·lelismes amb la de mitjans dels setanta, quan els Estats Units acusaven el desencant de Vietnam i el Watergate, però la innocència dels seixanta encara no semblava massa llunyana. Era un cinema amb ambició de realisme, que prioritzava la paraula a l’acció. Ara, en canvi, planeja sobre el gènere l’ombra de l’11-S i la guerra de l’Iraq. Són conflictes i pors diferents, que no es poden explicar de la mateixa manera que fa trenta anys. Green Zone. Distrito protegido assenyala acusadorament l’Administració Bush i la premsa; desvela els orígens de la mentida i la futilesa de la guerra, però ho fa servint-se d’un dispositiu argumental (l’heroi amb conviccions morals) que ja no ens empassem en el retrat de les misèries de la política actual.

Greengrass proposa una mentida per explicar-ne una altra, i tot i que la intenció és bona, això anava de qüestionar que la fi justifiqui els mitjans, o no és així? L’operació és coherent amb el seu cinema i d’alguna manera aglutina totes els camins que havia explorat abans, però forma i fons es contradiuen. Compte amb les terceres vies, de vegades no van enlloc.

–Xavi Serra