Alícia en un món real

Isabel Franc firma, junt amb Susanna Martín, un còmic que aborda la mastectomia des d’una òptica lesbiana. Per Josep Maria Sarri

Isabel Franc vol trencar amb la imatge traumàtica de la mastectomia

Sense dramatismes i amb to d’humor. Així s’ha plantejat l’escriptora Isabel Franc Alícia en un món real, la seva primera incursió en el còmic. La novel·la, il·lustrada per Susanna Martín, recull la història d’una periodista a qui li extirpen un pit per un càncer de mama. Després de fer-se un fart de firmar per Sant Jordi i al Saló del Còmic, l’escriptora participarà en una tertúlia al Casal Lambda aquest dissabte.

Com va sorgir la idea del llibre?
Vaig passar per un càncer de mama el 2007. No tenia cap ganes de reviure tot allò. Però molta gent del meu entorn em convidava a escriure algun relat humorístic i desdramatitzar la situació. Em vaig preguntar què m’hagués agradat llegir mentre estava amb la quimioteràpia, i un còmic em va semblar una bona idea.
Acostumada a treballar sola, què tal compartir l’autoria?
Doncs gairebé màgica. Des del principi em vaig entendre molt bé amb la Susanna. Ens hem respectat molt i la inexperiència ha jugat al nostre favor. Jo li passava un guió desastrós, però ella captava molt bé les idees i dibuixava amb molta llibertat.
Descrius el diagnòstic, les proves, l’extirpació del pit i els dubtes sobre com reconstruir la imatge. T’ha costat despullar-te?
Al principi, molt. Vaig començar el relat en tercera persona. No vaig passar a la primera fins que el personatge va adquirir vida pròpia. De totes formes, el que s’explica no és la realitat. La realitat és molt pesada. Hi ha coses meves però també d’altres persones i personatges híbrids.
El que no hi ha són homes. L’únic personatge masculí és un gat…
I algun metge! Ens hem empassat tantes obres sense dones o que només eren floreros, que no passa res perquè aquí no aparegui cap home.
El còmic acaba amb la protagonista ajaguda a Cancún, contenta d’haver renunciat a fer-se la reconstrucció del pit i fer-se un tatuatge a la cicatriu.
I fent topless! El tatuatge és un discurs. Ens costa molt mirar un cos diferent, i amb el tatuatge convides a mirar. La reacció sempre és positiva. La gent veu el que tens i no el que et falta. Hi ha dones que passen per això i que es dutxen amb la llum apagada, no es miren, no es toquen… S’ha de trencar amb la imatge traumàtica.