La Rambla . In/Out

Jordi Bernadó i Massimo Vitali. Arts Santa Mònica. Fins al 27 de juny. Gratis

Valoració de Time Out:

Una de les coves escenogràfiques del Liceu, fotografiada per Jordi Bernadó

Què té la Rambla que agrada tant? És perquè sempre hi ha gent o per l’habitual flora i fauna que hi creix a banda i banda? Pel desori en moviment o per l’estatisme persistent? O potser hem de canviar l’ordre de la pregunta i plantejar-nos quina de les dues és la causa i quina la conseqüència de tanta admiració. Sigui com sigui, entre l’exposició de la Virreina i aquesta a l’Arts Santa Mònica, queda clar que la Rambla ha estat la protagonista de la temporada en els espais expositius que l’acompanyen. Ara bé, si l’interessant de la Virreina era veure les diferents mutacions i els seus testimonis més enllà del mite, aquí ens apropem a la Rambla nostra de cada dia, l’actual. Això sí, des de dues perspectives antagòniques: de portes endins i de portes enfora.

L’altura, segons Vitali
Les panoràmiques de Massimo Vitali ens fan veure el que hem vist i hem fet mil vegades però des d’una òptica diferent: des de dalt. L’altitud, en principi, convertiria la gent en massa, però Vitali es situa a un pla mig, i la màxima definició del gran format ens permet entretenir-nos amb els detalls dels individus entre la multitud. Turistes o no, com si fossin actors que interpreten un rol en una coreografia impossible, els seus gestos s’aturen per deixar anar una possibilitat de narracions infinites. Què fan? A qui esperen? Cap a on van? La mirada de Jordi Bernadó respon a alguna d’aquestes preguntes, ampliant perspectives. Perquè, contràriament a Vitali, Bernadó s’ha dedicat a entrar als llocs que emmarquen la Rambla, fotografiant-los buits. Les grans figures congelades del Museu de Cera, les tramoies del Gran Teatre del Liceu o la Cúpula Venus s’acompanyen de prostíbuls anònims i secrets tallers d’artistes.
Els interiors de l’alta i la baixa cultura es barregen per dotar de vida íntima a la Rambla. I en canvi, paradoxalment, tot sembla més aturat que mai. Els quadres vivents de Vitali aquí ens recorden els gabinets de curiositats taxidermistes.

Els llocs de la Rambla
La solució expositiva acaba d’arrodonir la dualitat de plantejaments. Ubicada a la primera planta de l’edifici, la mostra juga a emfatitzar les dicotomies que fan del centre un espai obert i tancat alhora: mentre les vistes de Vitali pengen per fora dels balcons que donen al claustre, en un out imaginari, els interiors de Bernadó es troben en l’in ombrívol dels passadissos, separats per cortines.
Lloc de llocs, com li agrada dir al seu director, Vicenç Altaió, l’Arts Santa Mònica està obert al final de la Rambla (la qual, al seu temps, s’obre al mar), però l’edifici és centrípet, com li toca a un exconvent. Serà que fins i tot a la Rambla, el gran escenari de Barcelona, l’interior i l’exterior són irreconciliables. –Joana Hurtado