Treballs de l’estudi

Eva Hesse. Fundació Antoni Tàpies. Fins a l’1 d’agost

Valoració de Time Out:

Obra sense titular de 1966

Eva Hesse va morir amb només 34 anys i la seva carrera com a artista va abastar tan sols una dècada. Com pot ser que la seva obra (per força reduïda) marqués l’escultura del segle XX? La mostra que ara presenta la Fundació Tàpies ens endinsa en el seu estudi per fer-nos veure l’experimentació formal i matèrica que va dur a terme. Però poc ho veurem si no sabem que el que feia contrastava amb la producció del moment.
Situem-nos a mitjans dels seixanta. A Europa i als Estats Units els dos corrents artístics dominants són el pop art i el minimalisme. Malgrat les diferències, ambdós comparteixen l’ús de materials i mètodes industrials que deriven en la repetició i el serialisme, característiques de les obres tant d’Andy Warhol com de Donald Judd. En aquest context hem de situar Hesse, que lluny del formalisme auster dels minimalistes i dels colors freds del pop, obre una via on l’escultura sembla viva. Les seves formes i materials (làtex, fibra de vidre, plàstics, resines, cordills…) creen peces sovint arrodonides i pendulars, moltes poroses o dotades d’un sistema pilós, amb tubs i fils empeltats, que semblen parts del cos, és a dir, amb textura, amb pell. Perquè les obres de Hesse respiren, suen, s’ofeguen. Aquest és el seu gran mèrit, dotar d’efectes o qualitats orgàniques a un art, l’escultòric, que fins fa poc es situava sobre un pedestal. I això passa per aconseguir materialitzar la paradoxa i crear peces que estan entre l’objecte geomètric i l’ésser viu. Per això les seves obres, en principi estàtiques, consten d’una vida interna que les fa mutar amb el temps. Així, per exemple, el làtex s’endureix, s’enfosqueix i s’esquerda, mentre la fibra de vidre agafa el verdet d’una fruita podrida. Amb l’objectiu de fer veure aquest aspecte experimental de Hesse, el que s’exposa aquí no són les grans escultures que la van fer famosa, sinó, com diu el títol de la mostra, els “treballs de l’estudi”. Ara bé, no hem de confondre això amb els estudis preparatoris, aquells passos previs que acostumen a romandre a l’ombra del que es considera l’obra amb majúscula, sinó, com diu la comissària, Briony Fer, “tota l’obra que no necessàriament acaba sent UNA obra”. El que veiem són peces fràgils, petites, fragments o maquetes d’altres obres, però en tot cas peces frontereres, entre les restes de l’estudi i l’origen d’una creació futura, que donen una nova perspectiva al treball acabat de Hesse, però també a l’escultura en general, obrint un espai per a allò aleatori o espontani que lliga amb el caràcter fràgil i subtil del seu estil. –Joana Hurtado