Amb la probabilitat de ser vist

Diversos autors. MACBA. Fins al 12 d’octubre

Valoració de Time Out:

Un dels iglús de Mario Merz

Un passadís en un passatge. El que podria ser un títol de Walter Benjamin era la galeria que Konrad Fischer va obrir al cor de Düsseldorf el 1967. Un espai de deu metres de llarg i tres d’ample en una ciutat fins llavors insignificant en el món de l’art, però que va veure passar els artistes més influents de la segona meitat del segle XX, erigint-se com una fita de l’art contemporani i del col·leccionisme europeu.
Seguint l’horitzontalitat del museu, la mostra comença al final del passadís, amb l’obra d’un Konrad Fischer artista que, sota el nom de Konrad Lueg, pintava teles on barrejava motius figuratius amb elements serials, colors vius i plans amb d’altres fluorescents on, entre flaix i flaix, pots deixar la teva empremta. Un rastre temporal pròpi d’un espectador flâneur, com ens confirma la meravellosa instal·lació de Gregor Schneider a l’altra punta del passadís. I entre un extrem i l’altre, la seva gran obra: la col·lecció que va crear a partir de la inauguració de la galeria o, tal i com ell deia i es feia dir, la seva “casa”. Repassar les seves exposicions és com llegir els índexs de qualsevol llibre d’art minimalista i conceptual dels anys seixanta i setanta; veure-ho és simplement impressionant.

L’espectacle
D’entrada, podem gaudir dels inicis d’alguns artistes, com Bruce Nauman, que comença a experimentar amb el cos i la seva representació. Fins que arribem a la sala gran i ens quedem amb la boca oberta davant del que avui ja són grans clàssics: el cercle de pedres de Richard Long, un dels iglús de Mario Merz, les dates d’On Kawara o les estructures modulars de Carl André o Sol LeWitt, de qui destaquem el dibuix mural recreat per a l’ocasió (tot un treball de precisió i paciència que hagués estat bé si s’hagués documentat).
Entre les fotografies, trobem petites perles de Douglas Huebler, de Jan Dibbets i de la parella Bernd & Hilla Becher.

Sorpreses no tan conegudes
Entre tanta figura estel·lar, en trobem alguna de menys coneguda però no menys sorprenent, com Hanne Darboven. I és que aquí és on se’ns mostra la faceta de comissari de Konrad Fischer, un marxant compromès amb el seu temps i amb ganes d’internacionalitzar la jove avantguarda europea… i no només des d’una voluntat purament comercial. La implicació personal i l’actitud vital de Konrad i Dorothee Fischer s’evidencia amb les dedicatòries de moltes de les obres, que mencionen a la parella o a algun dels seus dos fills.
En sortir, no us estranyi si un lleu pessigolleig us recorre l’esquena. Les comparacions són odioses, per infèrtils, però no ens enganyem, aquí tenim galeries en passatges i generacions d’artistes internacionalment coneguts, però el col·leccionisme català sembla de joguina… de Fisher-Price.
–Joana Hurtado