Picasso versus Rusiñol

Picasso, Rusiñol i altres. Museu Picasso. Fins al 5 de setembre

Valoració de Time Out:

Una de les il·lustracions de Santiago Rusiñol

Picasso versus Rusiñol és la típica confrontació entre dos artistes que tant agrada a un públic àvid d’explicacions. Un recurs que s’ha difós no només perquè les comparacions formals sempre són atractives (per comprensibles) sinó també perquè així és com els museus poden explicar la història de l’art o la trajectòria d’un artista de manera “lògica”. Tal i com se’ns diu, aquesta exposició “analitza i demostra per primera vegada el procés de seguiment, absorció i posterior superació de Picasso envers la figura de Rusiñol”.
Aquí Rusiñol és el representant de tot un món artístic, el modernista català de principis del segle XX, que serveix al museu per subratllar la importància decisiva de l’etapa barcelonina de Picasso (entre 1895 i 1904). És a dir, d’alguna manera se’ns diu que Picasso és qui és perquè durant el seu període de formació va viure a Barcelona i va entrar en contacte amb el modernisme, encapçalat per Ramon Casas i Santiago Rusiñol. I no direm el contrari, tothom és allò que viu i veu; però, ¿què és allò que fa que només un de tots aquells joves que anaven als Quatre Gats, al Cau Ferrat de Sitges o al Montmartre parisenc, es convertís en l’artista totèmic del segle XX mundialment conegut? Què fa que només Picasso acabés sent Picasso? Això, ni les biografies ni la historiografia de l’art no ho poden explicar. I per això s’acostuma a buscar en les influències un punt de referència. En aquest sentit, l’exposició “demostra” també com Rusiñol ve a ser qui li va transmetre l’admiració per El Greco, el pintor que va inspirar determinades temàtiques i fins i tot certs cromatismes, des de la pintura de jardins o l’enfocament atmosfèric de la mort i la malaltia, fins al gust compartit pel color blau.
D’aquesta manera, s’exhibeixen en paral·lel els quadres d’un i altre, on l’espectador pot corroborar la similitud buscada: Dijous Sant a Pollença de Rusiñol té els mateixos tons blavosos que Nocturn barceloní de Picasso, o el conegut quadre La morfina de Rusiñol es pot comparar amb Al costat de la malalta de Picasso. Per acabar-ho d’arrodonir, veiem uns dibuixos de Picasso sobre L’Auca del Senyor Esteve de Rusiñol, mentre se’ns diu que aquest va ser un dels primers en comprar-li obra, pioner en el col·leccionisme picassià.
Però, i si giréssim la truita? Borges deia que tot escriptor crea els seus propis precursors. La nostra lectura ens permet desafiar la línia cronològica, anar endavant i endarrere per veure com la relació unidireccional mestre-alumne és sempre relativa. Vaja, que si per alguna cosa han de servir exposicions com aquesta no és tant per demostrar o confirmar referents, sinó per desfer jerarquies i veure com també dins de Santiago Rusiñol hi podem trobar Pablo Picasso. –Joana Hurtado