Un món flotant

Jacques-Henri Lartigue. CaixaForum. Fins al 3 d’octubre

Valoració de Time Out:

La retrospectiva de Jacques-Henri Lartigue desafia la llei de la gravetat

Pels aires. Jacques-Henri Lartigue és l’home que ho fa volar tot. La gent, els gossos, les rodes dels cotxes…, i en aquesta exposició, també, els culs dels visitants, que s’han d’ajupir per mirar dins de les petites caixes fosques que al segle passat convertien un parell d’imatges bidimensionals en una de tridimensional. El dispositiu de la fotografia estereoscòpica resumeix així la idea que mou les primeres instantànies, de la història i de cadascú: fer de la tafaneria voyeurística una exhibició. Perquè sí, fer fotografies és, avui més que mai, una afició que ens neix des de ben petits per les ganes de capturar el que veiem i ensenyar-ho a tothom.
Alguns d’aquests joves aficionats es converteixen de grans en fotògrafs professionals, d’altres fan d’aquest amateurisme la base de la seva pràctica. Aquesta última tendència, més aviat contemporània (pensem, per exemple, en Robert Frank), té els seus precedents en alguns fotògrafs de principis de segle, com és el cas de Lartigue. Fill d’una família benestant, Lartigue va començar a fer fotografies amb només vuit anys, quan el seu pare li va regalar la primera càmera. Una malaltia li va fer passar gran part de la infància a casa, i aquest és el primer context que el jove Lartigue immortalitza: les joguines escampades per la seva habitació, les minyones jugant amb ell al jardí… i els primers salts, de les criades i de les cosines, és a dir, les primeres faldilles sota les quals mirar. Així és com la curiositat se suma a la nostàlgia, un sentiment també indissociable de l’acte fotogràfic i que Lartigue explota a través dels seus 130 àlbums d’imatges, però també amb diaris personals on apunta (i puntua!) tot el que veu i viu.
Tota l’espontaneïtat i tota la lleugeresa que desprenen les imatges de Lartigue contenen la frustrada lluita contra l’impossible: ja sigui la gravetat o el pas del temps. Una altra lluita, més aconseguida però també més amagada, és la de l’home amb la màquina: la seva és una càmera enorme i pesada, amb totes les incomoditats físiques i químiques imaginables. I aquest fet és un dels grans mèrits de Lartigue, una experimentació que el porta a buscar postures i situacions incòmodes o fins i tot perilloses per aconseguir un resultat similar al que avui podem fer amb una petita càmera digital. Per això aquesta exposició és tan recomanable: ens fa veure la joie de vivre de llavors amb la mirada d’avui. La quotidianitat i la proximitat dels seus motius, fins i tot d’aquells que no ho són tant, com la moda o l’esport, dues aficions que s’afegeixen als instants feliços en parella, amics i familiars, acaben de donar vida al món flotant. El món de Lartigue, sempre pels aires; però també el món desbocat, fràgil i incert del segle XX, que es mou tant i tan ràpid que no es deixa agafar. –Joana Hurtado