




Aquesta ha estat la temporada d’Alícia. No només per la pel·lícula de Tim Burton, sinó també per la versió teatral de Carlota Subirós al Teatre Lliure, pel musical de La Trepa al Regina i per la mirada adulta a la memòria de Pablo Ley al Tantarantana. El mite de Lewis Carroll no s’esgota. L’última versió mostra el personatge d’Alícia als més joves, tot i que aquests ja porten un bon bagatge sobre el món d’Alícia i els seus personatges fantàstics. L’espectacle s’adreça als espectadors primerencs, però no escatima una base narrativa que pesa una mica massa, tant sobre la dramatúrgia com sobre la part musical. Tres personatges: Alícia, el Conill i el Barreter, que fan el paper de narradors. La posada en escena té una combinació d’elements com si fossin petits retallables en moviment d’imant, titelles mig personificats, en el cas de l’Alícia que s’engrandeix i s’empetiteix, o el quadre de la reina de cors que mou els llavis per acció mecànica. Són recursos d’artesania per a un muntatge que vol mantenir la puresa del teatre i que s’arrisca que els petits avesats al moviment, la música i la imatge se’n desenganxin abans dels tres quarts d’hora. Però no, això no passa. I és curiós comprovar com es manté l’espera que realment ocorri alguna cosa, com promet el títol, i l’interès en una història que l’experiència els farà entendre millor a partir de les diverses lectures que en facin. –Andreu Sotorra
T'ha agradat aquest article? Puntua'l!