Sóc immortal i estic viu

Gil Joseph Wolman. MACBA. Fins al 9 de gener

Valoració de Time Out:

Unes quantes imatges de 'Fotomaton' protagonitzades per Gil i Charlotte Wolman

Camises blanques i corbates de nus fort, sabates enllustrades i cigarret a la mà. Així ens hem d’imaginar la colla d’artistes de la Internacional Lletrista, moviment iniciat el 1952 com una escissió del lletrisme creat per Isidore Isou i radical com pocs, que el 1957 donaria pas a la Internacional Situacionista, encapçalada per Guy Debord. D’aquells temps d’acció contestatària (i elegant) que van ser els cinquanta a França, Debord és el nom que més sona, però no estava sol. Gil Joseph Wolman va ser un dels membres més destacats del lletrisme, que en un gest de depuració màxima anava a buscar la base de tot llenguatge artístic, és a dir, les lletres, enteses com a signes i sons previs a qualsevol significat. D’aquesta manera, la poesia, la fotografia, la pintura, el collage i el cinema havien d’explorar i intensificar la distància insalvable que hi ha entre la paraula i la cosa, entre la forma i el contingut.
Així, per exemple, les pel·lícules lletristes separen la banda sonora de la imatge, engrandint l’interval entre el que veiem i el que creiem entendre. O inclouen el que fins llavors només es concebia en el collage: apropiar-se d’obres preexistents, d’altres autors, per subvertir-les, físicament (ratllant-les o fent-ne un nou muntatge) i també conceptualment (donant-los un nou significat). El primer a fer-ho va ser Isou, amb Traité de bave et d’eternité, que va inspirar els joves Debord i Wolman, de qui podem veure una peça encara més radical: L’Anticoncept, on monocroms blancs i negres es projecten sobre un globus d’heli mentre sentim un garbuix de declamacions (entre les quals, la frase que dóna títol a la mostra). Com a Hurlements en faveur de Sade, pel·lícula de Debord dedicada a Wolman, es tracta de renunciar a la imatge figurativa per eliminar qualsevol comprensió del que veiem i deixar-nos portar per una música composta a base de paraules, cadències, ritmes… i flaixos.
Amb la creació de la Internacional Lletrista, Wolman i Debord signen un manual, Mode d’emploi du détournement, que estableix les bases d’una tècnica consistent a utilitzar el que ja ha estat creat per desviar-ne el sentit. Però cinc anys més tard se separen, i a partir d’aquí Wolman va sol. Torna a la pintura lletrista, ratllant teles amb escrits, i crea l’scotch art, que es basa en el fet d’arrencar tires de papers (de revistes i diaris) i enganxar-les amb pega (scotch) sobre tela o fusta, dues tècniques que ocupen dues sales del MACBA en un recorregut que sembla tendir cap a la fracció del text i de la imatge, fins a la seva última invenció, el Moviment Separatista del 1977. Aquestes obres, on parteix en dues fotografies paraules i dibuixos, s’acompanyen d’una projecció: Wolman va girar la càmera i va filmar el públic mirant L’Anticoncept a Nova York el 1990. Amb aquest gest ‘desvia’ el centre d’atenció del film cap a l’espectador, perquè som nosaltres qui hem de plantejar-nos la ‘separació’ entre la realitat i la seva representació, i aquesta és una oportunitat única per provar-ho. –Joana Hurtado