Bricolatge emocional

L’autoajuda és un camp de mines en què la psicologia domèstica acaba derivant la majoria de vegades en una visió new age de la vida i dels nostres actes de la qual cal fugir a corre-cuita. Camises amb colls mao, pantalons blancs de lli, encens, positivisme de manual, meditació per la cara… La iconografia dels gurus de l’autoajuda fa por, la veritat, i és per això que alguns vèiem amb cert escepticisme l’estrena de Bricolatge emocional, la darrera aposta de TV3, una adaptació bastant fidel del programa de Catalunya Ràdio L’ofici de viure, dirigit i presentat per Gaspar Hernández amb l’ajuda de Flora Saura.

Aquí hi ha dos vessants per tractar. El primer, el del missatge i el discurs de fons, que a títol personal em provoca més rebuig que no pas esperança o il·lusió. No combrego amb les veritats universals i evidents convertides en missatges de convenciment personal i no m’empasso aquesta idealització de l’espiritualitat que exhibeix l’espai, portada a límits que personalment considero vergonyants i que desprenen molta flaire new age.

Una finalitat honesta
Però aquest és un aspecte molt subjectiu que no cobreix del tot l’anàlisi catòdica. Si em centro en les formes, la valoració és més benvolent, perquè al cap i a la fi es tracta d’un producte ben fet, dinàmic, de digestió ràpida, que té una finalitat crec que honesta i que, a més a més, ofereix un servei que en el context d’una televisió pública encaixa molt bé. Té el seu públic i, tot s’ha de dir, l’experiment també funciona a la petita pantalla.

–David Broc