Els onze discos de la dècada
2000-2010, la dècada extraordinària de la música pop, rock i folk feta a casa nostra, resumida en 11 àlbums imprescindibles. Xavier Cervantes els comenta, seguint un fil estrictament cronològic.
Una llista confeccionada per Xavier Cervantes, Nando Cruz, Andreu Gomila, Albert Puig i Marta Salicrú.
01 SISA: Visca la llibertat
Virgin (2000)
Mentre algunes generacions s’entesten a matar el pare, Sisa va arribar amb el tiet Pascal Comelade per oferir la paternitat a qui volgués escoltar-lo. I déu n’hi do quants se l’han après de memòria. La declaració d’intencions del títol ha estat el referent que necessitàvem per capgirar la música catalana del segle XXI.
www.myspace.com/jaumesisa
02 REFREE: Nones
Acuarela (2003)
Raül Fernandez és el músic més preparat de la seva generació. També el més treballador i ambiciós i el que millor agermana les tradicions catalana, castellana, francesa i anglosaxona. Cancó, pop i jazz, Nones va ser el primer gran pas, delicat i complex, d’una carrera que el futur dirà que serà irrefutable.
www.myspace.com/refree
03 ELS PETS: Agost
Discmedi (2004)
Els Pets és l’únic grup de gran recorregut d’aquest país amb cara i ulls: més de 25 anys de compromís amb el present i una ànima, la de Lluís Gavaldà, lliurada a la immortalitat del pop: jove quan els dies del Sant Jordi, adult quan va canviar el mil·lenni. Agost, que va rebre el reconeixement que ja mereixia Respira (2001), confirma la vigència d’Els Pets en aquesta història.
www.myspace.com/elspets
04 ANTÒNIA FONT: Batiscafo Katiuscas
Discmedi (2006)
A Rússia (2001) té la millor cançó: Tots els motors. Alegria (2002) és el disc que va canviar aquesta història. Taxi (2004) va ser el desafiament conceptual. I amb Batiscafo Katiuscas, alliberats de la pressió contextual i fent volar la imaginació lírica, van aconseguir allò que persegueix el pop: una gran col·lecció de cançons. Wa yeah!
www.myspace.com/antoniafont
05 EL GUINCHO: Alegranza
Discoteca Océano (2007)
El tropicalisme del segle XXI es cuina a Barcelona, on el canari Pablo Díaz-Reixa ha tirat endavant grups com Coconot i projectes com El Guincho. Alegranza és la bomba rítmica sense pàtria que voldrien firmar Animal Collective, la cara amable que mai no farà M.I.A., la imparable suma de músiques del món que ballaran a les discoteques del futur.
www.myspace.com/elguincho
06 HIDROGENESSE: Animalitos
Austrohúngaro (2007)
És un disc més important que no ens pensem. Genís Segarra (Astrud) i Carlos Ballesteros lliguen el pop electrònic més il·lustrat amb music hall de cambra i surrealisme. O quan Sparks, Kraftwerk i Guillermina Motta poden compartir el capítol d’influències i que tot plegat tingui un sentit.
www.myspace.com/hidrogenesse
07 MANOS DE TOPO: Ortopedias bonitas
La Colazione-sones (2007)
Podrien ser Muchachada Nui parodiant The Cure, i això ja els fa interessants. Hi afegeixen tanta ironia que sembla que tot sigui una broma, i això els fa inquietants. La manera com retraten les catàstrofes sentimentals no la trobareu enlloc, i això els fa indispensables.
www.myspace.com/manosdetopo
08 MISHIMA: Set tota la vida
Sinnamon (2007)
Solcaven les aigües de l’indie en anglès, fins que van trucar a casa, van recollir les fotos i van pagar la multa. D’aleshores ençà, l’horitzó ha estat més clar. Set tota la vida és el disc d’un grup que fa cançó d’autor, la de David Carabén.
www.myspace.com/intomishima
09 JOE CREPÚSCULO: Supercrepus
Producciones Doradas (2008)
Joël Iriarte (Tarántula, Junco y Diamante) dispara treballs de pretecnologia dels vuitanta inspirat per Sant Agustí. El resultat (versió d’El Último de la Fila inclosa) és un corpus pop per ballar i estimar, del qual destaquem el segon capítol perquè només podíem triar-ne un.
www.myspace.com/joecrepusculo
10 ROGER MAS: Les cançons tel·lúriques
K Industria Cultural (2008)
L’autèntic heroi de la Catalunya interior (juntament amb Xavier Baró, el trobador de Ponent). La màgia ancestral de Verdaguer humiteja un disc que podria ser africà o oriental, però és del Solsonès. Música del món arrelada en les tradicions més feréstegues. Més Ovidi que Raimon.
www.myspace.com/rogermas
11 MANEL: Els millors professors europeus
Discmedi (2008)
La llibertat que cantava Sisa és això: un disc transversal que aplega Serrat i el Primavera Sound, la cançó de foguera i el pop de les places de Barcelona, les dioptries de Pau Riba i l’eco narratiu de Nacho Vegas. Passa un cop a la vida, sí, però així i tot sospito que no serà el millor disc de Manel.
www.myspace.com/gatmanel
- Comparteix:
T'ha agradat aquest article? Puntua'l!
(17 vots, mitjana: 2.82 sobre 5)
Carregant...El millor de Barcelona
Blogs
Concursos
Aconsegueix 5 entrades dobles per veure als Diamond Dogs
Sortegem entrades per al festival de la Sala Bikini
Entrades i samarretes per al públic infantil
El Murmuri
Us proposem un tast musical de l'escena independent.
Els més...
Sexe Oral
Maria del del Mar Bonet
Blaus de la sensualitat
Edu Soto
Voltes de cargol sexuals
Guillem Sans
Sexe apeemià
Muerte a Manos de Topo , que aprengui a cantar , no te cap puta gracia la manera de cantar del tio , fa una rabia enorme i a més és un gilipolles , per favor amb quin criteri podeu dir que aquesta gent te un dels millors discos de la decada , no en teniu ni puta idea de música , per favor on ses vist …..
He d’admetre que la majoria no els he escoltat. Manos de topo em semblen intrascendents, Mishima m’envafen, amb Manel s’ha fet un gra massa. Els pets no els soporto… Vaig conèixer en Sisa i em va caure el mite.
Em quedo amb el surrealisme del Batiskafo i la sordidesa de Supercrepus
I no n’hi ha cap d’Astrud??? Heretgia!!! Fora el Sisa, els Pets (potser en una altra dècada, però en aquesta ja no hi tenen res a dir!) i Refree, homeee… La resta, res a dir. Bona idea!
buf!! només estic d’acord en un 25%, crec q falta gent com Love of Lesbian, Standstill, Sanjosex, entre molts d’altres!!!!
Falten:
Mishima – Set tota la vida
Mazoni – Esgarrapada
Mendetz – Mendetz
Dusminguet – Postrof
Com que Mishima – Set tota la vida ja hi és, doncs: Adrià Puntí – Maria.
I en Comelade?
The New Raemon, sense dubte!
Mazoni, jo em quedo amb Eufòria 1- esperança0
El Comelade ja és al disc del Sisa, i Astrud i Standstill surten destacats al reportatge en paper, està tot molt repartit
jo crec que s’ha deixat de banda un debut espectacular del 2008: “Autòmat Infinit” dels ix! de Cadaqués.
Aquests rànkings semblen sempre fets per la mateixa gent i els seus “col.leguilles”..
En Puntí també hi hauria de ser (com amínim amb un disc)
vagi bé!
I Les Aus ??
I el “Temps i rellotge” de Sanjosex on és?
SANJOSEX!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
LAX’N'BUSTO PER EXEMPLE? LLENÇAT, MORFINA, RELAX O OBJECTIU LA LLUNA???
espero que aquest nou diari no sigui un altre diari dels que obvien un grup amb gairebé 25 anys d’història i amb molts més seguidors que la majoria dels que s’han dit aqui…
A qui li agradi la música que escolti ix!
En serio? Aquests són els millors discs de la dècada de casa nostra?
No sé qui ha fet la tria però veient Manos de topo entre la llista ja diu molt. Com es nota que es donen bombo a alguns grups (a saber per quins motius) mentre d’altres queden a l’anonimat…
Mai m’havien fet sagnant tant les oïdes com el campió aquest…
Els Amics de les Arts es mereixen un lloc en aquesta llista!!!!!!!! El seu Bed & Breakfast està al nivell!
tot va a gustos, és evident…no obstant…per mi n’hi sobren (manos de topo? JUAS!) i sobretot..n’hi falten moltíssims, d’imprescindibles. Molts, és clar, fora del gust dels crítics de sempre….
No es pot fer una llista dels millors de la dècada sense el Maria de l’Adrià Puntí, ni el 1999 dels Love of Lesbian. Perdoneu però algú ho havia de dir
A mi m’agrada el Roger Mas i les seves Cançons Tel·lúriques. Feia molts any que no escoltava un disc tant extraordinari.
Sisa és de la Sgae, els pets són uns creguts passats de moda, Manos de Topo és terrible, Mishma el que fa és imitar altres grups estrangers, Roger Mas és un cregut endollat del Sisa, que es creu interessant, i Manel només va fer un disc (ara, ARA! en trauran altre) i s’ha guanyat la fama gràcies al màrqueting i a les emissores i canals catalans.
Un disc de la dècada? Verges 2007 de Lluís Llach, Bed & Breakfast dels Amics de les Arts, i Sanjosex i Love of Lesbian també mereixen els meus respectes com a músics tot i que no m’agrada el seu estil.
Maria de Puntí estarà, segur, entre els 4 o 5 millors discs en català de la història.