La Venus de Willendorf

El TNC rescata Iago Pericot per dibuixar un quadre amb la mirada d'una Venus prehistòrica sobre la violència dels humans

Valoració de Time Out:

La Venus de Willendorf / DAVID RUANO

No importen els anys. Iago Pericot demostra una facilitat, saviesa i precisió a l’hora de concebre un espectacle que ja voldrien molts. Pericot es prodiga poc, probablement perquè és d’una ‘altra’ generació. El Grec i el Teatre Nacional l’han rescatat per a una creació de teatre dansa que exposa amb singular emoció la violència latent en les relacions humanes del nostre temps. La Venus de Willendorf està plena d’encerts. Els seus quadres (Pericot és també pintor) es nodreixen de la força i bellesa de les coreografies de Jordi Cortés, sempre al servei d’una idea que es va reiterant de formes diverses, que no repetitives.

Una mà que s’aixeca és el primer gest de la bufetada. L’agressivitat dels galls de baralla, la ferocitat dels gossos rabiosos i la increïble estupidesa d’uns adolescents que cremen, entre riures i burles, una indigent en un caixer, fet real que va inspirar el director. Tot això crea una atmosfera inquietant en el pas dels humans aparentment normals fins al brogit de la violència, i tot sota el mantell sonor de la Passió segons sant Mateu de Bach. Però l’espectacle no seria el mateix sense la presència d’aquesta Venus que ve del paleolític, més rubensiana que grega, a la qual va convocar Pericot i que mira els intèrprets i els seus enfrontaments; mira, al final, de manera desoladora el públic, abans de tornar a l’ultratemps.

A La Venus de Willendorf es dóna aquest equilibri entre la forma i el fons, entre la composició i el moviment que generen les grans obres. Una obra que Pericot remata amb un superb quadre final de seducció amorosa, de sexe i de mort. La violència que no cessa. Cap relació no n’és exempta. La passió acaba. La Venus se’n va. Altament recomanable. –Santi Fondevila

Teatre Nacional Fins al 18 de juliol