Tot el que tinc ho duc al damunt

Herta Müller. Bromera. 262 pàg. 19 €

Valoració de Time Out:

Planta creu i planta cara. Això és el que fa, precisament, Herta Müller (Nitzkydorf, 1953) en la darrera gran novel·la, que és un deu sobre deu. Planta creu als romanesos d’origen alemany que, a les acaballes de la Segona Guerra Mundial, foren deportats en camps de concentració soviètics, i planta cara al silenci que l’autora va viure de molt a prop perquè la seva mare ho va patir en pròpia pell i li costava molt de parlar-ne.
La guanyadora del Nobel 2009 escriu, doncs, sobre el passat i no ho fa pas damunt d’un jornal de terra campa, ben al contrari. Escriu després d’haver llaurat el terreny: entrevistes en profunditat, consulta d’una àmplia documentació, visita als llocs de captiveri i converses a fons amb el poeta Oskar Pastior (1927-2006), l’àlter ego del protagonista, amb qui hauria d’haver escrit aquesta novel·la a quatre mans. El resultat és un llibre de tronc gruixut que creix i empeny brots de dolor i braços de compromís distribuïts en seixanta-quatre capítols breus i encapçalats per una frase, Tot el que tinc ho duc al damunt, que es repeteix com una salmòdia i dóna un bon títol a una bona obra.
Alimentada pel rec de la vida, l’autora romanesa alemanya ha doblegat l’esquena i ha doblat el pas per donar a conèixer aquesta realitat dramàtica a través de la veu del seu protagonista, un supervivent que narra els cinc anys de vida extrema i el retorn. “La meva esquerpa necessitat de buidar sempre el plat, que em fa anguniat de cara enfora i buit de cara endins, d’ençà que ja no haig de passar gana”. Però abans, Müller travessa el viatge de vagó de bestiar, el paisatge de gel, vent i ciment, les mans quadrades, dures i llises, com dos taulons, i aquella gana que els converteix en malalts de gana. Tot això en frases punxó, fondes com el ganivet que es clava al tou de la carn i en surt net com una patena, amb la força dels millors versos.
Piquem de mans, elogiem i festegem la publicació de les obres de Herta Müller i d’aquesta en particular, una novel·la d’un lirisme gèlid que, a la menuda i fil per randa, obre una ferida profunda i ens permet conèixer-la. –Gemma Casamajó i Solé