




Provinents dels Països Baixos, els quatre Ashton Brothers, amb reminiscències de circ, debuten a Barcelona –i val la pena no deixar-los passar per alt– amb un xou que barreja la comèdia, la tragèdia, la rebequeria, la ingenuïtat i la lucidesa de la bogeria.
És un espectacle de pista que, vist a l’escenari, crea situacions hilarants, sobretot amb els números amb cadires de rodes que els serveixen tant per fer singulars demostracions de trapezi com per crear humorístiques imitacions de pel·lícules de vaquers.
Els quatre, nascuts als anys setanta, es reparteixen els papers: el de pallasso, el de cantant i pianista, el de ballarí i el d’actor dramàtic i músic. Hi ha un punt de perversitat en cadascun dels números. De la concòrdia de quatre bons amics es passa a l’enfrontament més violent, ni que sigui de broma. Cordes del penjat, màquines grapadores que fan de revòlvers, cavalls imaginaris que cauen fulminats sota la fantasia d’una cadira de rodes, teatrí amb ventrílocs, trapezistes que posen en evidència l’arrogància del més fort i la venjança del més feble… Una riuada de gags que explota les habilitats artístiques de cadascun i que fuig de buscar el divisme personal, a més d’intentar aconseguir, en algun moment, la complicitat dels espectadors. Espectacle anti-Grec i saludable. –Andreu Sotorra
T'ha agradat aquest article? Puntua'l!
podira estar be també no!?