Jo estimo BCN!

Aquesta és una part del reportatge del número 127 de Time Out Barcelona dedicat als estrangers vinculats al món de la cultura i l’espectacle que van escollir Barcelona per establir-se.  A la revista també trobareu les històries de Masa Kamaguchi (contrabaixista japonès), Lydia Lunch (artista, poeta i cantant nord-americana), Catalina Estrada (il·lustradora colombiana) i Abdel Aziz El Mountassir (actor marroquí). I, a més a més, el reportatge ‘La nit és nostra’, per treure tot el suc a les hores més fresques de l’estiu.

NATASHA YAROVENKO
“És molt diferent a les altres, hi ha sol, hi ha mar, l’arquitectura és mediterrània, la gent és oberta, les dones són guapíssimes…”. La ucraïnesa Natasha Yarovenko parla de la seva Odessa natal, animat port del mar Negre que el poeta Aleksandr Puixkin considerà la més europea de les ciutats (aleshores) russes. “A Barcelona vaig arribar-hi fa deu anys amb la meva família. No entenia res, però m’agradava passejar pels carrers, veure l’ombra dels arbres reflectida a les voreres i mirar sempre cap amunt per descobrir cúpules amagades; és una ciutat preciosa i vaig sentir-me com a casa des del primer dia”. I mentre la bella Natasha –poliglota, llicenciada en Filologia Romànica– badava i badava, un fotògraf l’aturà per animar-la a participar en un càsting de models.“Vaig aterrar sense saber què faria, potser de professora d’anglès, però al cap de dues setmanes vaig aconseguir aquesta feina i ja no vaig parar”. Providencialment, unes fotos aparegudes al suplement dominical del diari El País van fer-la saltar de la passarel·la al cinema. “La directora Lydia Zimmermann les va veure i em va proposar participar en el càsting del telefilm La dona de gel. Jo no volia anar-hi perquè sóc molt tímida, perfeccionista, molt crítica amb mi mateixa, però els amics i la família em van convèncer. I, mira, vaig aconseguir el paper”. Després, aparicions en sèries de televisió –La Lola, Hospital Central, Ventdelplà…– i pel·lícules de poca repercussió, fins que Julio Medem li va confiar el personatge de Natasha a Habitación en Roma, film que ha marcat un abans i un després en la seva vida “personal i professional”. A l’agost començarà el rodatge de Capitán Trueno, basada en el còmic de Víctor Mora, on farà de dolenta (“m’atreuen els personatges complexes”).

El meu racó
Com que enyorava el menjar del seu país, la Natasha va aprendre a cuinar, però ara prefereix els plats de la gastronomia mediterrània. Tot i així, la nostàlgia la porta al supermercat rus Troika del Raval (Unió, 3; T. 93 302 85 73; www.tiendarusa.com). “De tant en tant hi compro cogombrets casolans i gelats i bombons russos que tenen el mateix sabor i el mateix embalatge que quan jo era petita. Em recorden tant Odessa… és increïble”.

RODRIGO FRESÁN
“I, per si li interessa a algú, el paisatge crepuscular que no deixa de contemplar l’extraterrestre agònic d’Urkh 24 no és altre que el dels vespres de Vallvidrera amb vistes a Montserrat des de la finestra circular i molt 2001: A Space Odissey del meu estudi i aquí estic escrivint tot això”. Aquesta revelació, al final de la darrera novel·la ‘amb’ ciència-ficció de  Rodrigo Fresán, El fondo del cielo (Mondadori, 2009), ens situa sobre la pista correcta. L’escriptor argentí, que s’instal·là a Barcelona l’any 1999, en fa un parell que va abandonar el districte de l’Eixample per envoltar-se dels paisatges lynchians de Vallvidrera.
Ens cita a la cafeteria de la llibreria La Central del carrer de Mallorca. “Baixo a la ciutat només dos o tres dies a la setmana, busco els llibres que necessito, veig alguna pel·lícula i després pujo, feliç i xiulant, vessant amunt”. Ens hem adaptat, doncs, al seu programa.“Quan vaig arribar no compartia la fantasia de molts escriptors llatinoamericans de venir a Barcelona; ja tenia un llibre publicat a Anagrama i un altre a Tusquets i, a Argentina, aquest magnetisme està molt més atenuat que al Perú, Mèxic, Xile o Colòmbia, perquè no hi ha cap gran escriptor argentí del boom que hagi viscut a Barcelona”. Aterrava, això sí, amb quatre números de telèfon (Enrique Vila-Matas, Claudio López, Beatriz de Moura, Jorge Herralde) i moltes ganes de conèixer Ignacio Echevarría i Roberto Bolaño. Hi ha tingut un fill, però encara no ha sentit la necessitat d’escriure sobre la ciutat. Llàstima. Més enllà de les coses bones –“Barcelona és més propera a les meves neurosis que Madrid o Buenos Aires”–, Fresán també és crític amb la seva ciutat adoptiva: “S’ha prostituït massa al turisme, és com una nimfòmana que diu: ‘Vinguin i follin-me tots!’”.

El meu racó
A banda de la cocteleria Belvedere, al passatge de Mercader (“fan els millors Bloody Mary i bullshot de Barcelona”) i de les botigues de discos del carrer dels Tallers, els llocs preferits de Rodrigo Fresán són les llibreries. “A Barcelona n’hi ha de molt bones, com La Central, la Laie, la BCN Books –on aconsegueixo els llibres estrangers–, i la FNAC, que és com una botiga de llaminadures”.

SOPHIE EVANS
“Cagun cony, Montserrat, com surts de casa amb aquests sabatots? Que no ho veus que vas fent tentines?”. La noia s’ha posat botes de canya alta per anar a caçar rovellons. “Des de quan hi ha bolets, a les tarteres? Jo em planto!”. I, farta de caminar, ella que s’asseu sobre una pedra, ell que deixa el cabàs a terra, ella que s’hi acosta, ell que la besa, ella que li abaixa la bragueta… La noia és Sophie Evans; el noi, en Toni Ribas (aleshores el seu marit) i el diàleg, de Les excursionistes calentes, de Conrad Son, la primera pel·lícula porno que es va doblar al català. “Sé que aquí va tenir molta repercussió, però la veritat és que en aquell moment no en tenia ni idea; amb prou feines parlava castellà!”. Anys més tard, quan presentava un espai nocturn en una televisió local, van dir-li: “A partir de demà el programa serà en català”. “Vaig apuntar-me a un curs intensiu a la universitat i suposo que me’n vaig sortir; havia d’omplir dues hores de programa tota sola!”.
Som al Bagdad, el local del Paral·lel on va iniciar la seva ascensió a l’olimp del porno. 200 pel·lícules i uns quants premis més tard, la Sophie ja no fa escenes de sexe, però balla nua els dijous, divendres i dissabtes. Mentre parlem, una parella de siberians folla a l’escenari. “A Hongria som molt més freds i la gent ha de tenir dues feines per tirar endavant; d’aquí m’encanta l’estil de vida, molt més relaxat, la platja, sortir de nit entre setmana…”. Ara estudia interpretació i ja ha fet cameos en pel·lícules convencionals com París Tombuctú de Berlanga, Amor idiota de Ventura Pons i Biutiful de González Iñárritu. “Mira! Aquesta no és l’assistent del vostre fotògraf?”. I sí −glups!−, una simpàtica mulata la fa pujar a l’escenari. Però què fa? Li treu la camisa!

El meu racó
La gastronomia hongaresa, molt més calòrica i picant que la nostra, és el que més troba a faltar, per això recomana el restaurant Hungaryto (Aragó, 353), que acaba d’obrir. “M’encanta el gulasch, el fetge d’oca, el vi Tokaji…”. Una dieta delictiva per a un cos escultural com el de l’Evans.

LAURENCE RASSEL
Al capdavant de la Fundació Tàpies, després de dos anys d’obres intenses, hi ha la Laurence Rassel, la flamant directora, que s’allunya del perfil institucional. La Laurence, per exemple, coneix bé l’art alternatiu, que a Bèlgica, el seu país, s’organitza al voltant de cases okupes legalitzades. Parla en un català impecable. “L’oferta artística a Barcelona és de luxe, tot i que hi trobo a faltar aquesta vessant més alternativa; potser per culpa del preu dels lloguers. A Bèlgica la vida és molt més barata i potser per això hi ha molts grups de creació”. Aquí, en canvi, tenim museus i galeries. “Llàstima que es tanquessin galeries com Metrònom i la sala Montcada, però n’hi ha de molt bones”. I Barcelona ha canviat molt des que es va inaugurar la Fundació Tàpies l’any 1990. “Aleshores no hi havia el MACBA, ni l’Arts Santa Mònica, ni el Canòdrom… Abans, la Fundació Tàpies era un lloc on es podia veure art contemporani, però ara, a més a més, és un espai d’experimentació, que ens permet relacionar-nos amb artistes d’altres disciplines”.

El meu racó
“Si hagués de triar un lloc de Barcelona em quedaria amb la meva terrassa, al Poble-sec, però podríem fer-ho extensiu a tot el barri: les petites botigues de peix, de fruita i verdures, la plaça del Sortidor, el restaurant Carmesí, el carrer Blai… Tot plegat em recorda al barri de Saint-Gilles de Brussel·les”.