La solitude organisative

Miquel Barceló. CaixaForum. Fins al 9 de gener

Valoració de Time Out:

'Sense títol' (1996)

A la novel·la Contrapunt, d’Aldous Huxley, hi surt un personatge que encarna la figura de l’artista intel·lectualment audaç i moralment indòmit. Es diu Mark Rampion i fa la declaració de principis següent: “Un atavisme. Això és el que hauríem de ser tots. Un atavisme amb totes les oportunitats modernes. Éssers primitius però intel·ligents. Caça major amb ànima”. És una definició exacta de la figura i de l’obra de Miquel Barceló (Felanitx, 1957).
La solitude organisative, la retrospectiva de l’artista mallorquí que ha comissariat Catherine Lampert i que fins al 9 de gener de l’any que ve es podrà visitar al CaixaForum, permet entendre que aquesta combinació de primitivisme i d’intel·ligència, de força tel·lúrica (el mar, el desert, els animals) i de cultura (els llibres, els museus, la reflexió sobre el mateix procés creatiu) és l’eix central del temperament vital i artístic de Barceló. La llavor que l’origina. També la potència que l’impulsa i l’expandeix.
La retrospectiva consta de 180 peces, que inclouen pintures de gran i de petit format, escultures, ceràmiques, aquarel·les, cartells i estudis preparatoris, tots realitzats entre el 1983 i el 2009. Ofereix, per tant, una panoràmica força completa de l’evolució que ha seguit Barceló des que es va donar a conèixer en la VII Documenta de Kassel fins avui, quan gaudeix d’un enorme prestigi internacional i, a més, ha estat el responsable de dos dels projectes artístics més espectaculars d’aquest inici de segle XXI: la capella de Sant Pere a la catedral de Palma i la cúpula de les Nacions Unides de Ginebra.
Una de les característiques més evidents de la trajectòria de Miquel Barceló és l’heterogeneïtat temàtica de la seva obra i la versatilitat –la riquesa de disciplines, de tècniques i de materials– amb què l’ha desenvolupada. La solitude organisative és útil per constatar-ho. S’hi poden veure bodegons sensuals i violents, retrats penetrants d’amics anònims o il·lustres (excel·lents els de John Berger i Dore Ashton), esclatants paisatges mediterranis, i paisatges africans d’una aridesa invencible. S’hi poden veure, també, imponents escenes del pintor dins el taller o treballant (L’amour fou i Giorgione a Felanitx: extraordinaris), inquietants representacions de la mort (cranis, crucifixions) i del pas del temps (teles gastades, rosegades), i explosions de vitalitat que celebren el sexe i la bestialitat harmoniosa de la natura.
Tot i que hi ha algunes obres molt menors –Petite grande tempête, per exemple–, La solitude organisative és una important retrospectiva d’un creador portentós. Això sí: potser l’ordenació temàtica de les obres –a moments arbitrària i confusa– no era la més pertinent per a una exposició d’aquesta mena. Posades en ordre cronològic, hauria quedat molt més clar que els contrastos brutals de l’obra de Miquel Barceló no són més que una forma prodigiosament exuberant de coherència.
–Pere Antoni Pons