




Woody Allen, Philip Roth, els germans Coen… ja els coneixem, oi? Fa anys que ens expliquen històries sobre senyors amb rínxols ridículs a banda i banda del cap que van a demanar consells al seu rabí. Per què hauríem de llegir el llibre d’un altre jueu, doncs? Perquè riurem, d’acord, però també perquè tornarem a constatar que fer bromes sobre el més sagrat, el que sembla més intocable d’una comunitat, funciona. I té un efecte catàrtic. Un Déu cruel i venjatiu, tortuós, contra qui pots carregar tant com et sembli, perquè l’endemà al matí tornarà a ser allà, just a sobre teu, per vigilar-te, no és una mala arma per fer humor. O això és el que devia pensar Shalom Auslander quan va decidir, aterrit i juganer, escriure aquestes memòries de la seva adolescència. Auslander prové d’una comunitat jueva ultraortodoxa: als deu anys podia recitar de memòria els trenta-set preceptes que no s’han de cometre en sàbat, i que inclouen coses tan increïbles com no seure a la gespa perquè els pantalons es podrien tenyir, i tenyir és una d’aquestes trenta-set activitats prohibides.
Per a un adolescent que veu com els seus amics s’entaforen hot dogs a la boca com si respiressin mentre la seva mare li dóna pomes per berenar, la vida pot ser inexplicable. Així és que, un cop caiguda la primera temptació, les següents arriben de manera natural: revistes pornogràfiques devorades i després cremades, robatoris als centres comercials i plats de carn i de llet barrejant-se en una espiral diabòlica! Una estada d’un any a Israel per mirar que el fill rebel recuperi la fe permet a Auslander, a més de fer bromes sagnants sobre els missatges que es col·loquen al Mur de les Lamentacions, fer una de les reflexions més lúcides que hem llegit mai sobre el conflicte de l’Orient Mitjà: si els jueus només venen herba i els àrabs, haixix, no hi ha futur per als dos pobles que no es posen d’acord ni en la manera de col·locar-se! Enginy finíssim i autoironia despietada: el segell habitual dels humoristes jueus nord-americans, una mica més desesperat: Auslander, com explica al seu psiquiatre, no dubta de l’existència de Déu: sap que existeix. Com el prepuci. Bé, aquest potser no… ai! –Marina Espasa
T'ha agradat aquest article? Puntua'l!