Almuerzo en casa de los Wittgenstein

La intel·ligibilitat que cerca el director Josep Maria Mestres adotzena la duresa del clàssic 'Ritter, Dene, Voss' de Thomas Bernhard

Valoració de Time Out:
Almuerzo en casa de los Wittgenstein / DAVID RUANOAlmuerzo en casa de los Wittgenstein / DAVID RUANO

En aquest article

Almuerzo en casa de los Wittgeinstein és una de les obres més representades de Thomas Bernhard, autor notablement visitat pels nostres directors. Josep Maria Mestres –gran professional que ha aconseguit rotunds èxits de públic amb comèdies d’Oscar Wilde, George Bernard Shaw i Shakespeare– s’apropa ara a la fúria de l’escriptor austríac amb massa concessions i excessiva preocupació per la densitat de l’obra i, en conseqüència, buscant com fer més digerible i amè el text. Gran error. Si bé és cert que la mala llet de Bernhard arriba a l’espectador de forma clara i nítida, també ho és que ho fa sense la força interior que requereix el seu anatema contra la família, la tradició, l’art o la filosofia. Almuerzo… exigeix la catarsi dels intèrprets per no restar força a les canonades que l’autor dispara contra el seu país, contra una alta burgesia malalta i contra el mateix teatre.

L’obra transcorre abans, durant i després d’un dinar a la casa familiar (magnífica escenografia realista de Pep Duran). Dues germanes, totes dues actrius, la gran (Carmen Machi), dipositària de la tradició i secretament enamorada del seu germà, i la petita, (Àngels Bassas), incapaç de decidir sobre la seva vida, esperen l’arribada del germà, Ludwig, després d’anys d’internament en un establiment psiquiàtric. Ell (Mingo Ràfols) és un home embogit per la filosofia però amb brots d’intel·ligència.

Machi, torturada internament però d’imatge riallera, se cenyeix als seus recursos còmics amb la complaença del director, però li manca organicitat a les accions. Bassas és un personatge que escolta més que parla i, al meu parer, és la que millor expressa la seva frustració vital. Finalment, a Ràfols se li veu el treball de composició del personatge. Efectista, sí, però excessivament lligat a la gestualitat de manicomi. A quina part del cos s’amaga la bogeria? –Santi Fondevila

Teatre Romea Fins a l’1 d’agost

  • Comparteix:
  • LaTafanera
  • Meneame
  • del.icio.us
  • Digg
  • Yahoo! Bookmarks
  • Facebook
  • Twitter
  • Google Bookmarks
  • Imprimeix aquesta pàgina
  • Envia-ho a un amic

T'ha agradat aquest article? Puntua'l!

DolentPassableBoMolt boExcel·lent (1 vots, mitjana: 3 sobre 5)
Loading ... Carregant...

Comentaris dels lectors

Què en penses? Escriu un comentari