Toy Story 3

No puc començar la crítica de cap altra manera: com m’agrada aquesta pel·lícula! Toy Story (1995) va ser una sorpresa que ens donava a conèixer un univers quotidià i proper, vist des de la perspectiva d’un grup de joguines amb els sentiments molt a flor de pell. En aquella primer entrega es plantejava la difícil relació entre una joguina de tota la vida, Woody, i l’arribada d’un personatge nou i enlluernador: Buzz Lightyear. El cowboy contra l’astronauta. El cinema de John Ford contra el de Steven Spielberg. L’enfrontament acabava demostrant que en realitat tots dos podien conviure, o millor dit, que tots dos es necessitaven l’un a l’altre.

L’estrena de la segona part quatre anys més tard va demostrar que les segones parts poden ser bones. Les joguines no només aconseguien salvar Woody d’acabar confinat en una vitrina de museu, sinó que guanyaven nous aliats: la vaquera Jessie i el seu fidel poni. I gairebé deu anys després finalment tenim un Toy Story 3 que no es pot valorar només com la tercera part d’una saga que ha fet història. El temps ha passat per a tothom. Per a Andy, que ara és un adolescent a punt d’anar a la universitat. Per  a les joguines, que s’han fet velles sense deixar de ser iguals. Per  a John Lasseter, el director de les dues primeres, ara en funcions de productor deixant la direcció a Lee Unkrich, muntador de les anteriors. Per a la tecnologia, que s’ha vist obligada a incorporar el 3D, encara que no li feia cap falta. I també per a la vinculació de la història amb una realitat menys complaent. Ja no som a l’espai del cinema clàssic, ara ens trobem en el terreny més fosc de Christopher Nolan o de l’humor negre i ferotge del germans Coen.

Adulta sense deixar de ser un film per nens
Tot comença quan Andy es veu obligat a jubilar les seves joguines favorites, enviant-les a les golfes o a les escombraries. És en aquest punt on aquesta tercera entrega creix en sentiments i es fa adulta sense deixar de ser un film per a nens. És curiós que dos dels èxits de la productora Pixar, Up (2009) i ara Toy Story 3, parlin de la vellesa i la mostrin no com un final, sinó com el començament d’una nova vida plena de possibles aventures. Més fosca per força –parla d’abandonaments i separacions–, el film no oblida en cap moment que és fonamental entretenir. I així, entre un amorós ós de peluix que amaga molt males intencions, un terrorífic bebè gegantí sortit de la imaginació de Miyazaki (recordeu El viaje de Chihiro?) i un Ken enamorat que no enganya la nostra Barbie, trobem un Woody lluitant perquè les joguines continuïn juntes, un Buzz reiniciat en latin lover magnífic i un Andy que acaba per adonar-se que les joguines no moren, només canvien de mans obrint la porta a nous Toys Story. Una delícia.

–Nuria Vidal