Polaroid Bar

Si entreu aquí us semblarà que el temps i els preus es van aturar l'any 88

Valoració de Time Out:

Els ulls plorosos de l’ET, l’erotisme d’escalfador d’Eva Nassarre, l’alegria Titanlux de Cyndi Lauper i sona a la ràdio el nou single de Duncan Dhu. No cal calendari, perquè el tuf a vuitantes i a colònia Chispas se sent des d’aquí. Em vull apuntar a karate, mare, amb el senyor Miyagi i acabar d’una vegada el cub Rubik, i tornar veure un altre cop Retorn al futur. Aquesta època es captura amb Polaroids, les màquines que sense saber-ho es van avançar a la impaciència de veure com d’ample era el nostre somriure Profiden.
El bar Polaroid és un mausoleu dels vuitanta, un homenatge a les instantànies amb requadre blanc. Vinils, cintes de VHS i les famoses càmeres farceixen les parets poc il·luminades, com un decorat de La Bola de Cristal. El color se l’endú la barra, d’on pengen llums florescents d’aquest mil·lenni que fagocita la nostàlgia i en fa penjolls. La gentada s’hi abraona ja a partir de les set de la tarda perquè és un bar, com els d’abans, on un hi entra per avançar la nit. La cervesa té preus dels vuitanta, un euro la canya petita. Al costat d’una figureta de la Betty Boop, una pèl-roja de llavis tan vermells com els del dibuix animat xerra animada amb una amiga en un tamboret folrat de tires còmiques. De la paret hi penja un vestit de superheroi que du a la pitrera una CH de roba groga. S’hi passeja per davant un noi que també s’ha vist com un superheroi aquesta tarda quan s’ha repassat al mirall de casa i el vidre li ha tornat la imatge d’un guaperes amb caçadora texana sense mànigues i el barret de cuir que duia Madonna a Who’s that girl. Peta un tema de Radio Futura. Al jardí botànic del Polaroid, els còctels es diuen Miyagui, Delorean i Sarah Connor. –Montse Virgili

Còdols, 29
De 19 a 2 h. Dv. i ds., fins a les 3 h