Praga, París, Barcelona

Diversos autors. MNAC. Fins al 12 de setembre

Valoració de Time Out:

La fotografia va establir la seva autonomia artística

Entre la Primera i la Segona Guerra Mundial va haver-hi esperança. I això vol dir imaginació crítica. Una renovada capacitat per creure en un canvi social revolucionari va ser el motor que va impulsar el sorgiment de la Bauhaus, una escola sorgida a Alemanya que creia que una educació artística basada en la interrelació de les arts podia transformar la societat.
Si abans de la Gran Guerra l’efervescència creativa havia trastocat les bases de la representació, després d’una sacsejada tan gran, moviments i grups com el dadaisme, el surrealisme o la citada Bauhaus comencen a posar en dubte la institució artística en majúscules: a qüestionar el sentit de l’autoria, de l’obra d’art única i original, així com la jerarquia que feia girar totes les arts al voltant de la pintura i l’escultura.

Fotos sense prejudicis
Aquest és el moment en què la fotografia s’allibera dels prejudicis que la feien ser la germana bastarda de la pintura. Fins llavors considerada més una tècnica científica (simple reproductora de la realitat) que una pràctica artística, és a dir, que no podia ser art perquè no hi havia en ella el gest de cap artista, a partir dels anys vint s’independitza i comença a experimentar amb els seus propis mitjans: contrastos lumínics, punts de vista innovadors (picats, contrapicats, grans angulars, zooms…), fotomuntatges, combinacions amb textos i proves amb el negatiu (ratllats, solaritzacions, sobreimpressions…), etcètera.
Segura de la seva autonomia i per això més atrevida que mai, aquesta fotografia és la protagonista dels anys trenta a un París d’acollida, punt de trobada dels artistes d’arreu; però també d’una Praga que, des del 1918, amb la creació de la Txecoslovàquia democràtica, veu néixer fotògrafs i cineastes que faran de la ciutat una capital cultural. Entre una i altra, el MNAC situa ara, també, la ciutat de Barcelona, concretament la Barcelona republicana dels anys trenta. Reivindicant el lloc de la fotografia catalana en aquest context d’innovació internacional, el comissari David Balsells, en col·laboració amb Joan Naranjo, ha seleccionat el bo i millor de les tres ciutats. I la veritat és que el resultat impressiona.

Catalans per reivindicar
Els cossos de dones fragmentats per Joaquim Gomis, els detalls de Mans, Avellanes i Cactus d’Emili Godes o els sorprenents reclams publicitaris de Pere Català Pic i Josep Massana, es van relacionant amb les obres de txecs i francesos. Però no busqueu grans noms. Hi ha obres de Man Ray, Duchamp i Brassaï, sí, però la gràcia d’aquesta exposició no està en les cartel·les. Deixeu-vos portar per les imatges i contrasteu, veureu com, en sortir, una de les cites de Dalí que encapçala cada un dels vuit àmbits temàtics aconsegueix prendre sentit: “Tancar els ulls és una manera antipoètica de percebre ressonàncies”. Aquí les comparacions no són odioses. –Joana Hurtado