




'La partida de TV3'
Sempre he pensat que el creador del joc de taula Party & Co hauria de ser jutjat al Tribunal de l’Haia per perpetrar un dels invents més terrorífics i perjudicials de la història. Però la culpa no és només d’ell, sinó també del personatge de torn que quan convida amics i familiars a casa seva no triga ni cinc minuts a treure la caixa del joc en qüestió i obliga tothom a participar-hi.
Amb aquest bagatge, semblava clar que fer una adaptació de la seva mecànica a la petita pantalla, que és el que proposa La partida de TV3, darrera estrena de la cadena autonòmica, no passava per ser una bona idea. De ben segur que alguns ho trobaran divertit, però, sincerament, la idea de veure parelles anònimes fent mímica penosa per emportar-se un premi no seria la millor manera de passar la nit dels dimarts; encara menys a l’estiu.
Antic i desfasat
Per tant, el problema de La partida de TV3 no és tant l’aposta formal, el presentador i la intenció de tornar al format dels concursos familiars, aspectes que el salven del suspens flagrant, sinó el concepte, el punt de partida, que a més de ser reiteratiu, pesat i un pèl vergonyant, s’ha quedat força antic i desfasat. En l’època dels jocs familiars amb la Wii, la decisió de recuperar Party & Co es queda força lluny d’engrescar el personal. No hi ajuda tampoc la llarguíssima durada del programa, una hora i mitja que es fa eterna, sobretot quan hem descobert amb el temps que la clau perquè un concurs funcioni en aquesta època és que no passi mai dels cinquanta minuts.
–David Broc
T'ha agradat aquest article? Puntua'l!
me agrada moltisim i ting ganes de a nar de public
q me agrada moltisim i ting ganes de anar de public o freun autocar
pos q me agrada molttisim i ting ganes de anar de public o fer un autocar