La vida en tiempos de guerra

Direcció i guió: Todd Solondz (EUA, 2009). 98 min. Amb Shirley Henderson i Allison Janney

Valoració de Time Out:

'La vida en tiempos de guerra'

Hi ha cineastes que es repeteixen i hi ha cineastes que fan de la repetició una figura d’estil. Todd Solondz pertany a la segona categoria: no només repetint temes polèmics o escabrosos, amb la pederàstia com a mascaró de proa del seu discurs nihilista sobre el perdó i la incomunicació, sinó també com a leitmotiv gairebé estructuralista per demostrar, amb precisió matemàtica, que la gent no canvia. La vida en tiempos de guerra és una seqüela de Happiness (1998) feta a partir de l’estratègia narrativa que donava forma a Palíndromos (2007). Es tracta de reprendre els mateixos personatges de la pel·lícula que el va convertir en l’enfant terrible del cinema indie, ara interpretats per actors diferents. S’examinen els efectes de la introducció de variables en una equació que sembla mantenir la seva hermètica arquitectura. Les mutacions físiques –que inclouen el canvi de raça d’un dels intèrprets– aporten una nova emotivitat al conflicte d’aquesta colla de tristos solitaris, de persones que volen oblidar i no poden, d’homes que volen perdonar-se i no poden, de nens que fan preguntes que no poden obtenir resposta. Però el resultat de l’operació és el mateix: no hi ha sortida, estem atrapats en l’imperatiu categòric de la nostra configuració genètica.

Una fotografia que esclafa els protagonistes
En aquesta ocasió Solondz afegeix a les maneres de sitcom de Happiness la profunda fredor del digital d’alta definició. La fotografia d’Ed Lachman congela els colors, esclafa els personatges sobre un fons que els rebutja, i fa que, malgrat que comparteixin pla, els sigui impossible connectar ni amb l’altre ni amb si mateixos. Solondz utilitza el digital com a metàfora d’un món alienat, l’Amèrica de l’11-S però també l’Amèrica del benestar prefabricat, del paradís artificial de l’estat de Florida on la Trish (Allison Janney) s’ha traslladat per oblidar que va estar casada amb un pederasta. Apareix un fantasma interpretat per Paul Reubens, el Pee Wee Herman que Hollywood va etiquetar com a pervertit, per dir-nos que l’altre món, l’invisible, és tan monstruós com aquest, però, com a l’original, el psiquiatre pederasta, que ara surt de la presó, és el protagonista de les escenes més reeixides d’un film que té la pinta de final d’etapa en la filmografia de Solondz.

Ciaran Hinds interpreta aquesta escòria humana amb la cara castigada i l’ànim trepitjat, sense un gram de cinisme; no demanant compassió però sí comprensió. La nit de sexe que passa amb una Charlotte Rampling que pensa que el perdó és per als perdedors i, sobretot, el retrobament amb el seu fill, ara universitari, demostren que Solondz és alguna cosa més que un descregut i un provocador; que l’únic que desitja és esbrinar per què seguim ensopegant amb la mateixa pedra.

–Sergi Sánchez