Un profeta

Va guanyar a Canes el Gran Premi del Jurat; al desembre va aconseguir el Premi Excel·lència de l’Acadèmia de Cinema Europeu i el prestigiós Louis Delluc; segurament arrasarà als Cèsar, que es donen aquesta setmana. Molts i merescuts reconeixements que poden culminar amb l’Oscar a la millor pel·lícula en llengua no anglesa. Per què? Perquè Un profeta té un tractament molt proper al d’un determinant tipus de cinema nord-americà: el cinema del primer Scorsese, el de Don Siegel i, més enllà en el temps, el cinema negre de Raoul Walsh. És un cinema que els nord-americans poden reconèixer.
Això no impedeix que el film de Jacques Audiard sigui profundament europeu i begui directament de les fonts de Jean Genet i Jean-Pierre Melville a parts iguals. Aquesta és la seva grandesa i allò que el fa ser tan especial. Una història de presó, però no una més. La història de la construcció d’un líder i de la formació d’una llegenda.

Una metàfora del món àrab
El protagonista absolut és Malik, un àrab gairebé adolescent, analfabet i tímid, que entra a la presó amb 19 anys. Interpretat pel jove actor francès Tahar Rahim, Malik anirà creixent a poc a poc, aprenent de tots, vius i morts, per arribar a ser el profeta d’una nova organització racial que desbancarà el tot poderós clan dels corsos que des de sempre havia controlat el territori. Com una metàfora del món, l’àrab sense res a perdre i tot a guanyar anirà destruint els fonaments d’una societat que funciona i que es creu segura en el seu present, agafant-ne tot el que li pot ser útil per arribar a la humiliació absoluta dels antics dominadors sense que siguin conscients de què passa. Tot això sense sortir de la presó durant la primera hora de metratge, la de l’ensenyament, on tenen papers fonamentals Cèsar (Niels Arestrup), el cors que serà el seu mentor i el seu amo, i Reyab, el seu primer mort, un fantasma que acompanya Malik durant tota la narració.  En la segona part del film, Audiard, sense perdre en cap moment el punt de referència de Malik, el treu de la presó en algunes escapades que serveixen perquè acabi de teixir la xarxa que a poc a poc ofegarà els antics mafiosos i li donarà tot el poder.

El film mai no cau en el sentimentalisme, ni té por de jugar la carta del misticisme i d’un cert fatalisme fantàstic; tampoc no li cal recórrer al sexe com a motor de la història. Només amb uns actors en estat de gràcia, un guió sense fissures i un escenari delimitat perfectament, Audiard, un director fins ara poc reconegut al nostre país, confirma que és sens dubte un dels valors més sòlids dels cinemes francès i europeu contemporanis. –Nuria Vidal