25%. Catalonia at Venice

Quan en vaig sentir parlar per primera vegada, vaig arrufar el nas. Vuit persones en situació d’atur trien un objecte de la seva quotidianitat i una obra de la col·lecció permanent del MACBA. El procés és fotografiat per Francesc Torres, l’ideòleg de tot plegat, que se cenyeix a l’entorn domèstic dels aturats. Quan entren al MACBA, la cineasta Mercedes Álvarez filma aquesta incursió. Després, es mostra tot plegat: explicacions, fotos dels aturats, obra pròpia i obra del museu, i la filmació. Un rere l’altre.
I per què '25%'? Doncs perquè és el percentatge d’aturats que hi ha a casa nostra. “Ja hi som. Una altra vegada l’explotació de la denúncia social, l’experiment amb desafavorits com a reivindicació artística”, em deia. Però, esclar, no oblidem que al darrere de tot plegat hi ha el Francesc Torres, històric del conceptual i home de gust exquisit, menys aspre que Muntadas i més incisiu que l’Eugènia Balcells...
La 'finesse' conceptual és extraordinària: posa en paraŀlel conceptes com mercat laboral i mercat de l’art, valor d’ocupació i valor artístic, o valor d’ús i valor de canvi. Fixem-nos-hi, ho monetitzem tot, fins i tot els afectes. I aquesta mostra, emparada en un fred percentatge, mostra el rerefons humà. Vuit persones ens expliquen la seva situació personal, amb la qual ens podem identificar. Escullen una obra del museu des de la mateixa perspectiva que han escollit una obra del seu entorn íntim, per raons estrictament personals i no quantificables. Art més enllà de teories, de preus, d’escoles...
Hi ha moltes maneres d’accedir a l’art. Quan Francis Picabia va inaugurar a Barcelona una exposició sobre les pintures de màquines, a principis de la dècada del 1920, una dama de la societat li va preguntar pel significat de les composicions, adduint que no les entenia. “I a vostè li agrada la truita?” “Sí”, va respondre estranyada la senyora. “I ja l’entén?” Doncs això.