8 obres d'art per veure a l'agost

Sobre una tela de veremar Joan Miró va pintar 'Dona voltada d’un vol d’ocells en la nit' (1968), una de les obres més vistoses de la primera sala de la col·lecció permanent de la Fundació Miró –la reordenació que es va estrenar a l’abril mereix una visita llarga i detinguda–. L’artista que havia pintat Mont-roig en els seus inicis va triar com a suport la lona que es feia servir per recollir raïm per evocar el pagès i la terra, aquell punt on es trobaven la tradició i la modernitat. Sobre aquest suport va plasmar la seva iconografia: dona, ocells i consteŀlacions, aquí envoltades de nusos i pedaços de colors primaris.

"Si us mostrem els efectes del napalm en les seves víctimes, tancareu els ulls. Primer tancareu els ulls davant de les imatges. Després tancareu els ulls davant del record de les imatges. Després tancareu els ulls davant dels propis fets", recitava Harun Farocki mentre s'apagava una cigarreta al braç per parlar dels efectes destructors del napalm. 'Foc inextingible' és una de les peces icòniques de la trajectòria del cineasta i pensador, al qual la Tàpies dedica una mostra que duu per títol 'Empatia'.

Tere Recarens és la responsable d'una instal·lació sorollosa, basada en la trencadissa i el caos. A mesura que camines per sobre de 'Terremoto' (1993), la passarel·la trontolla i cauen i s'esmicolen els objectes que componen l'obra, de la mateixa manera que es van trencar els somnis i les aspiracions dels dadaistes, dels situacionistes i de la generació dels 70 que, emprenyada amb el sistema, va escampar l'actitud de 'No future' a través de la música i l'art. El punk va transformar el malestar en soroll, revolta i destrucció i d'alguna manera, l'art contemporani ha heredat aquestes actituds. Comproveu-ho a la mostra del MACBA.

Deixem el mite de Vivian Maier en segon terme i ens fixem en les fotografies que s’exposen a Foto Colectania, captures que la mainadera va fer als carrers de Nova York i Chicago. Hi ha els petits gestos que passen inadvertits –la parella que s’agafa de la mà– i molts jocs d’ombres, reflexos i miralls que sovint prenien forma d’autoretrat (la fotògrafa deia que ho feia per trobar-se a ella mateixa). A partir dels anys 70, Maier també va disparar en color; la foto de tres visitants a les sales del museu reafirma la seva predilecció pel cromatisme brillant, els tons vius i l’interès per la indumentària.

La proposta laberíntica i abstracta del belga Pieter Vermeersch a la Blueproject Foundation impressiona: és una paret que evoluciona de blanc a blau i de vermell a blanc en un degradat perfecte (bru-tal), només interromput per un mur de maó. D’aquesta manera, l’artista que explora el temps i el color, analitza la idea de la narrativitat de l’espai.

La mostra 'Diàlegs de la mirada' a la Fundació Suñol parla de les maneres de descobrir l’obra d’art. I de la possibilitat de cobrir-la, com van fer Christo i Jean-Claude amb els 'Wrapped monuments'. Volien embolcallar l’estàtua de Colom (tècnica mixta sobre cartró, del 1976) i van buscar l’ok municipal, però quan el van rebre el projecte ja els havia deixat d’interessar.

Resulta que el pensament de Ramon Llull segueix fresc 700 anys després que fos escrit, com reivindica l'exposició 'La màquina de pensar' del CCCB. A partir de l'enunciat lul·lià que "l'arrel de l'arbre és una roda...", Perejaume ha ideat una instal·lació visual i musical molt suggeridora: els arbres ballen acompanyats d'una polifonia de veus masculines composta conjuntament amb Jaume Ayats.

D'acord, no és ni la fotografia de la Marilyn per a la coberta de 'LIFE' ni una de les imatges del projecte 'jumpology'. Tampoc és cap de les genials performances que van idear i capturar juntament amb Salvador Dalí. A la retrospectiva que el CaixaForum dedica a Philippe Halsman es pot descobrir un altre fotògraf, el dels inicis, el creador que a París sintonitza amb els paràmetres de la Nova Visió i signa retrats com el del polític André Malraux.