Art Nou / Primera visió: Es físicamente imposible para los cerdos mirar al cielo

Diguem-ho clar: no suporto les exposicions d’art on domina una intenció moral. Em nego a donar exemples, però aquests darrers anys la ciutat n’ha anat plena. Coi, deixeu que la presència de les obres ens atragui, ens hipnotitzi, ens transcendeixi i permeti tantes interpretacions com vulguem. Que l’artista parla dels seus traumes? Que critica les injustícies d’aquest món? D’acord, però l’obra ha d’estar per damunt de tot això. I m’alegra que una artista tan –relativament– jove com la sabadellenca Ana García-Pineda aconsegueixi tots i cadascun d’aquests objectius a 'Es físicamente imposible para los cerdos mirar al cielo'. Una lliçó d’heràldica desmuntada i buidada.
Pots fruir de l’estètica del conjunt, desconcertant. Pots participar de la finíssima ironia del discurs. I si queda temps, pots també indignar-te contra el que vulgui. García-Pineda treballa, en aquesta ocasió, els escuts d’armes i les banderes del món, amb un discurs paisatgístic, però també decoratiu i aparentment absurd: endreça en una tela els estels de les banderes dels països i els ordena segons la seva posició al mapamundi; o ordena les llunes de les banderes segons la fase del satèŀlit en què es troben; recrea un haiku d’emblemes solars o fins i tot crea, en ceràmica, tots els fragments de terra i d’ones –en conjunts separats– que hi ha a les banderes d’aquest desemparat planeta.
Hi ha un vídeo, en un racó, on l’artista ens explica la història de la seva àvia. Tan sols us en desvelaré un detall: va arribar ja gran a Catalunya, i escoltava sempre els mateixos contes en català. No els entenia però els va memoritzar com una cantarella sense sentit... Algú pot definir millor de què està feta la identitat?