A mitjans dels anys quaranta del segle passat, Jean Dubuffet va inventar-se el terme “art brut” per referir-se a les expressions artístiques creades per autodidactes, en la marginalitat, fora dels circuits establerts de l’art. A 'Bàlsam i fuga', Mery Cuesta trasllada a la institució artística prop de setanta obres realitzades per presos en centres penitenciaris de Catalunya, confrontant-les i fomentant les coincidències amb peces d’artistes consagrats de la col·lecció La Caixa.
L’aposta és arriscada, però el resultat és digne d’ovació. D’entrada, la comissària replica les estances d’una presó per traçar el recorregut expositiu (entrada, taller, pati, cubicle, escapisme i -l’anhelada- sortida) i desglossa els temes recurrents en la vida presidiària, que són presents també en les propostes d’autors consolidats. Proliferen els ocells ('Ocells', d’Andrei Cristea, de Brians 2; 'Aus-Ucelli', de Jochen Lempert) o els vaixells (un de llosques, d’autoria múltiple; una petita joia que mostra la precarietat de materials per treballar), com al·legories de llibertat, i les al·lusions al pas del temps ('el gran rellotge d’arena', de Jorge Barbi; 'Pati gris', de Requena, de Quatre Camins). Tot i que hi ha molta figuració, també es flirteja amb el surrealisme, que ajuda a exemplificar les evasions, amb referències clares a Dalí, Magritte o Ernst, i on es dialoga directament amb pintures de Ponç, Zusch i Barceló. L’exposició elogia la feina dels monitors artístics, que ofereixen nous referents als reclusos ampliant simbologies i coneixements, i prova que l’art és bàlsam i és fuga pel qui el crea, sigui dins o fora de la garjola.
