Time Out a la teva bústia d'entrada

Cerca
  1. Barcelona és art (Feu clic a la fletxa de dalt per començar a explorar l'art de Barcelona que no us podeu perdre.)
    Feu clic a la fletxa de dalt per començar a explorar l'art de Barcelona que no us podeu perdre.

    No són al Prado, ni al Louvre ni al MoMA: són obres mestres de l’art universal i les tenim a casa nostra! Entre el monumental patrimoni de la ciutat, Joana Hurtado i Ricard Mas us han triat les obres que heu d’admirar, com a mínim, un cop a la vida.

  2. L’ala de l’alosa..., 1967  (Joan Miró (1893 – 1983))
    Joan Miró (1893 – 1983)

    Referent mundial indubtable, absolutament tota l’obra de Miró que exposa de forma permanent la seva fundació és un Must amb majúscules. Per què aquesta obra? Doncs perquè poques expressen tan bé la voluntat de l’artista “d’assolir el màxim d’intensitat amb el mínim de mitjans”. En la seva última etapa, Miró agafa teles de gran format que despulla i simplifica, intensificant colors i condensant el seu alfabet de signes. Per a qui busqui “entendre” l’art abstracte, aquí el títol dóna totes les pistes. Ara bé, com sempre en Miró, el tema no està representat literalment sinó que depèn d’una constel·lació de símbols que fan d’aquesta pintura de paisatge una original composició vertical, gairebé  a vista d’ocell.

  3. L'espera (Margot), 1901 (Pablo Ruiz Picasso (1881 – 1973))
    Pablo Ruiz Picasso (1881 – 1973)

    Per alguns, un mestre. Per altres, un monstre. Picasso és un dels artistes més reconeguts, prolífics i influents del segle XX. La seva obra és una suma d’etapes (la blava, la rosa, la cubista…) on hi ha sempre una obra mestra. Però qui era Margot? Què espera amb la mirada perduda i els braços recollits? També conegut com La Morfinòmana o Pierreuse, que vol dir “prostituta”, aquest retrat és el resultat dels seus primers contactes amb la vida nocturna i bohèmia de París. El traç en el rostre és enèrgic, curt i solt al fons, on la pinzellada, gruixuda i carregada, es deixa portar pels colors vius. A mig camí entre el puntillisme, Toulouse-Lautrec i Van Gogh, aquest és un Picasso jove que busca i comença a trobar un lloc més enllà d’Espanya.

  4. Sant Climent de Taüll, 1123 (Mestre de Taüll)
    Mestre de Taüll

    L’obra més emblemàtica de la ciutat i una de les més excepcionals del romànic europeu. De la nostra tria, n’és també la més gran, per mida i per edat, i això que pot ser terriblement moderna. La força dels seus colors i la geometrització de les seves formes van influir en artistes del segle XX, com Picasso i Picabia. Però l’espectador d’avui està lluny de reconèixer cada una de les escenes i personatges de l’Antic i el Nou Testament que envolten aquest Crist del Judici Final. En canvi, l’esquerda que la travessa com un raig, com il·lustrant la inscripció del llibre Ego Sum Lux Mundi (Jo sóc la llum del món), és també una arrel que ens parla dels moviments, del sòl o d’ella mateixa, que va ser traslladada des de la Vall de Boí, on avui hi ha una reproducció. “L’obra del món sobre l’obra dels homes”, que diria Perejaume.

  5. Santa Maria Magdalena, 1470  (Jaume Huguet (1412 – 1492))
    Jaume Huguet (1412 – 1492)

    Mireu-la bé. No em direu que no és massa natural per ser una verge… D’acord, és Maria Magdalena, que pura i casta tampoc no ho era, precisament. Huguet la representa com una dama de la cort amb atributs de la Mare de Déu: asseguda al tron, amb vestidures de reina i un rosari a la mà. El marc daurat de columnes fines, seguint l’estil gòtic català, un dels més rics i brillants del nostre àmbit artístic de tots els temps, acaba de donar-li l’aire místic que la corona de santa no aconsegueix marcar. La llum del rostre i la suavitat dels plecs apunten un naturalisme d’influència italiana, mentre que el preciosisme dels detalls prové de l’art flamenc. Aquesta fràgil elegància i refinament han situat Huguet entre els més grans de l’art medieval català.

     

  6. Mitjó, 2010  (Antoni Tàpies (1923-2012))
    Antoni Tàpies (1923-2012)

    No hi ha molta obra de Tàpies en format ‘escultura pública’. Mitjó neix arran d’un encàrrec del MNAC per ser instal·lat a la gran Sala Oval. Però una polèmica extrartística va convertir aquesta colossal escultura de 18 metres en no-res. El 2010, la Fundació va decidir reobrir les seves instal·lacions amb una versió de 2,85 metres d’aquesta peça que exalta la quotidianitat i la senzillesa. Un mitjó és una peça tan humil com utilitària. Convertir-la en escultura ens fa reflexionar sobre la mobilitat de l’immanent, però també recorda els problemes motrius d’un artista que, amb l’edat, va descobrint el desgast físic com a part d’un destí inexorable.

Barcelona és art

Guía d'obres artístiques imprescindibles de la ciutat

Escrit per
Time Out Barcelona Editors
Publicitat
Recomanat
    També t'agradarà
    També t'agradarà
    Publicitat