Catalunya a Venècia. SINGULARITAT

En el món de la inteŀligència artificial existeix un cert consens a pensar que, més aviat que tard, les màquines superaran els humans. De fet, el terme singularitat s’utilitza per definir el moment en què el progrés tecnològic s’accelerarà produint aparells capaços de millorar-se exponencialment, sobrepassant el control i la capacitat inteŀlectual humana. Els especialistes no es posen d’acord a fixar una data, però molts diuen que ja ho tenim a tocar i que és qüestió d’una vintena d’anys… Davant d’aquest panorama distòpic que pot sonar més a ciència-ficció que a altra cosa, Albert Serra desplega en la seva instal·lació audiovisual 'La Singularitat', un catàleg de les misèries humanes.
Res a veure amb la proposta de la sèrie 'Black mirror', aquí no hi ha gairebé rastre tecnològic, a excepció d’uns drones que planegen a algunes escenes. El relat es dissemina i s’expandeix sense ordre narratiu per les vuit pantalles de les sales del Palau de la Virreina. És la història d’un grup de persones que viuen entorn d’una mina i d’un ric empresari. Hi ha promeses, desitjos, somnis i explotació sexual i laboral. L’'enfant terrible' del cinema català crea un ambient angoixant, tens, de decadència i desassossec, amb diàlegs, personatges i escenes desconcertants. Algunes resulten profundament tedioses i d’altres, per contra, estranyament hipnotitzants.
En aquest joc de perspectives, que traslladen a l’espectador la responsabilitat de construir la narració al més pur estil 'Tria la teva aventura', hi ha el perill de perdre’s, acabar extenuat entre les hores –més de vuit!– de metratge i ser superat per la màquina del cinema, abans i tot que arribi la temuda singularitat.