Cómplices y testigos

El 1894, ara fa 120 anys, Sorolla pintava el seu cèlebre quadre I encara diuen que el peix és car. Es tractava d’una crítica social i laboral sobre els riscos de mariners i pescadors, basada en un text de Blasco Ibáñez. El va presentar a l’Exposición Nacional del 1895 i l’Estat el va premiar i comprar. Avui dia podem contemplar al Museo del Prado aquest primer assaig hispànic de crítica social... i la seva assimilació per part de les institucions.
Cómplices y testigos és una mostra coŀlectiva que té lloc a la galeria ADN. Segons el fullet de presentació, està composta per “artistes que intervenen en esferes ‘no autoritzades’ que promouen altres maneres de participació i transformació social i creen noves vies de relació entre art, societat i vida, en definitiva, que cavalquen entre la coŀlaboració, la interacció i l’actuació coŀlectiva”. I quines són aquestes esferes no autoritzades? En aquest ordre, la immigració, les retallades i el problema de l’habitatge. En temps de Ramon Casas, i el seu cèlebre 'La càrrega' (1902), el problema era la justícia social, i la resposta, socialisme i anarquisme. El que ha canviat ara és que no hi ha grans respostes, tan sols accions ‘robinhoodesques’, ficcionalitzacions dramàtiques i postsituacionisme. La utopia s’ha quedat sense sostre.
Núria Güell mostra 'Too much melanine' (2013), una peça duta a terme durant la Biennal de Göteborg (Suècia): va contractar una immigrant iŀlegal d’origen kosovar, que havia estat, a la seva terra, policia. La seva feina, jugar a cuit i amagar amb els espectadors tal com havia fet ella durant anys amb les forces de l’ordre. D’aquesta manera, escenificant el seu drama, aconseguia un contracte de treball.