De Lipchitz a Sol Lewitt. Dibuixant una col·lecció

“Un gran dibuix és com el mapa d’una illa recentment descoberta. Excepte que és molt més fàcil llegir un dibuix que un mapa; davant un dibuix, els cinc sentits esdevenen agrimensors”. M’he trobat amb aquestes línies, del llibre 'Un pintor de hoy' signat per John Berger, just uns dies abans de visitar 'De Lipchitz a Sol LeWitt. Dibuixant una col·lecció' i descobrir amb goig com un galerista es rendeix als caminois del paper sense més pretensions que la de voler assenyalar-ne els noms propis. Marc Domènech conjura, de manera quasi cartogràfica, els principals artistes del segle passat i, a vegades, ho fa per parelles, cercant estètiques semblants i motius que es repeteixen malgrat la distància cronològica. Per començar, 'Estudi per un baix relleu', de principis del segle XX, de Jacques Lipchitz, presentat entre dos Sol Lewitt ('Quadrat' i 'Paral·lelogram', dels 80), un tàndem on hi reverbera una continuïtat formal més que evident. Enmig de dos gargots de Joan Miró, sobresurt un cartó premsat irregular de Gaston Chaissac, i les línies i colors del surrealisme i l’art brut s’entrellacen.
Palplantada davant de l’estiuenc 'Home que llança una pedra' (1920) de Picasso, se m’acut que el dibuix és una de les arts més honestes. Mostra el vigor de l’artista, el traç dubtós, l’errada i la correcció, i delata la senzillesa meravellosa en l’execució. No hi ha trampa, la intenció es revela de manera natural. L''Escena camperola' (1912) de Joaquim Torres García amb les marques i les mesures en llapis per traslladar-ho al mur com a fresc és una prova que la peça, concebuda en un primer moment com a assaig, funciona també ara com a obra total. Qui va dir que el dibuix era un art menor?