Eric Lacombe ens dóna l'esquena

El dibuixant de Lió exposa a la galeria ArteVistas

0

Comments

Add +


Fa uns anys, visitant la col·lecció permanent que solien tenir al temple de Mies van der Rohe de Berlín, un retrat d'Oskar Kokoschka em va fulminar amb la mirada, i us ben juro que va ser igual que si Júpiter hagués llançat el seu llamp. Tal com us ho explico. En sé ben poc de reaccions medul·lars, però no crec que tingués res a veure amb el mal tràngol que va passar Stendhal a la Basílica de la Santa Croce. A mi no em va confondre un excés de bellesa concentrada, sinó una sensació de terror asfixiant. Només l'havia experimentada una vegada, de petit, quan se'm va acudir de llegir 'L'enterrament prematur' de Poe a una hora intempestiva de la nit.

Avui he repetit vivència. Deu haver estat per la desconfiança que des que vaig veure 'El testament del Doctor Mabuse' em produeixen els homes que no donen la cara. Eric Lacombe té l'esquena ampla i el clatell rasurat. És gairebé tot el que us en puc dir. Quan tenia set o vuit anys li agradava dibuixar les cries de ratolí calbes que de sobte apareixien en un racó del jardí de casa els seus pares, i els ocells moribunds que anaven a expressar les últimes voluntats sota la seva finestra. Això m'explica. "Sempre m'he sentit atret pel color negre -diu-. El negre de la nit, el negre que s'imposa quan ens amaguem sota una manta, el negre dels llocs foscos... Em fa sentir segur".

Ell és a Lió, i jo a Barcelona. Li he demanat que m'enviés una fotografia seva, per saber quina fila feia, i m'ha respost amb la imatge que teniu aquí dalt. "No m'agrada sentir-me influenciat per la realitat del cos, d'un cap, d'uns ulls o d'una expressió -professa-. És millor quan t'imagines les coses". Fent una ullada al blog on penja les seves pintures he sentit el primer calfred: rostres leprosos, esquelètics, xacrats, amb la pell del revés, les galtes caigudes i les genives descobertes. "No crec que hi hagi res de criminal -es justifica-. Són coses que porto a dins, i que he de treure fora, com quan algú va al psicòleg i parla per sentir-se millor. Jo parlo d'aquesta manera". És com si ens ensenyés la seva ànima en estat pur.

Potser és això el que em va passar amb aquell quadre de Kokoschka. Més enllà d'aquella carn mig calcinada i els dos ulls negats hi havia un crit d'auxili que intentava sortir. No ho havia entès fins ara. És curiós com de vegades necessites una segona impressió forta per desfer el malefici de la primera. Li va passar a James Stewart, a 'Vertigen', quan al final va ser capaç d'abocar el cap al buit. I m'ha passat a mi, avui, revisant el catàleg de 'GA000', l'exposició que Lacombe inaugura aquesta setmana a la galeria ArteVistas. No responc de l'impacte que us pugui produir. Per a mi, ha estat una molt eficaç teràpia.

GA000
ArteVistas
Fins al 16 de juny

Els usuaris diuen

0 comments

Vol rasant

  • Valoració: 3/5

Ha hagut de passar una dècada perquè l’artista Susana Solano, considerada l’hereva putativa dels grans mestres de l’escultura a l’Estat espanyol, com Eduardo Chillida, Jorge Oteiza o Juli González, torni a exposar a la seva ciutat natal. 'Vol rasant' és una exhibició per anar cap cot, només d’aquesta manera, mirant de genolls cap avall, es poden contemplar la quinzena d’obres que, realitzades entre el 1988 i el 2011, semblen brotar de terra ('África') o fusionar-se amb els rodapeus ('A Philip Guston I'). L’escultora construeix, en una horitzontalitat quasi extrema, espais simbòlics, incidint en el que queda ocult i en allò que es mostra ('A-2/207,5'). Crea contenidors amb formes abstractes i volums massissos de gran format que ocupen gairebé la totalitat de l’espai transitable de la primera planta de la Fundació Suñol. Des de la nostra mirada zenital, els materials robustos amb què acostuma a treballar (ferro, acer, alumini, teixit metàŀlic) semblen perdre les seves propietats i esdevenen lleugers ('Kapokier') i fràgils ('Don José I'). A més d’elements industrials, l’artista modela al seu gust vidre, PVC, cordill o vímet, com en el cas de la majestuosa canoa 'Oromo III'. Barreja i acobla materials diversos, engabia fotografies ('Scène 1 – Premier tableau'), enllaçant gestos que l’apropen al minimalisme escultòric. Vol rasant es completa amb un seguit de peces en vertical. Una sèrie de fotografies, 'Vergüenza tomada', ens situa a la vora del mar; també s’hi inclouen dibuixos i

  1. Fundació Suñol Passeig de Gràcia, 98, Eixample Dret, 08008
  2. Dl Jul 28 - Ds Set 6
Informació

Oskar Hansen. Forma oberta

  • Valoració: 3/5

El nom d’Oskar Hansen (Hèlsinki, 1922 – Varsòvia, 2005) tan sols apareix a dues Viquipèdies: la polonesa i la catalana. Perdoneu el recurs fàcil, però després de visitar l’exposició que dedica el MACBA a aquest arquitecte, urbanista, teòric i pedagog, n’he volgut saber alguna cosa més.Hansen és un descobriment interessant, per bé que no ha deixat gaire empremta en la història de l’arquitectura. Fou un dels primers que criticà l’arquitectura de Le Corbusier. La invasió racional, industrial i estandarditzada de l’arquitectura coarta la llibertat individual. Però Hansen vivia a la Polònia comunista...La gran contribució de Hansen és el pensament de la forma oberta. Es tracta d’un estat d’esperit que treballa l’espai com quelcom en estat de perpetu flux, canviable i adaptable a les necessitats de l’usuari. Això es concreta enprojectes tan diversos com una proposta de monument del camp de concentració d’Auschwitz que creuava en diagonal amb una carretera d’asfalt, a manera de petrificació/eliminació, estructures expositives que permeten de veure alhora públic i obra, i fins i tot un gran projecte de reconstrucció nacional que plantejava urbanitzar de forma longitudinal el país, al llarg del curs dels rius, tot eliminant la diferència entre centre i perifèria... No oblidem que Polònia, després de la Segona Guerra Mundial, estava literalment en ruïnes.La contribució teòrica de Hansen serà acceptada, pel règim, en camps com les belles arts, el comiss

  1. Macba. Museu d'Art Contemporani de Barcelona Plaça dels Àngels, 1, El Raval, 08001
  2. Dl Jul 28 - Dl Gen 5
Informació

Frames of mind

  • Valoració: 4/5

L’art, com el sexe, és un fenomen cerebral. Un pur exercici d’iŀlusionisme que cuina la percepció amb la recepta de les expectatives. Què us pensàveu? D’on creieu que surten les imatges dels vostres somnis? Frames of mind és una exposició que reuneix obra de tres artistes de generacions diferents. Tres iŀlusionistes que juguen amb l’especulació de les iŀlusions de maneres molt diferents.Se’ns mostra una projecció de diapositives del veterà Anthony McCall (Regne Unit, 1946) on una mateixa imatge és coberta, tot deixant cada ocasió un sol rectangle a la vista. El resultat, 80 imatges diferents que, al nostre cervell, ens en revelen una de sola. 'Slit-scan' (1970) juga en una lliga diferent de la del cinema, on se’ns mostra una cronografia separada pel no-res, però l’enganyifa retiniana persisteix.Bernard Voïta (Suïssa, 1960) concentra la seva atenció en un sol espai del seu taller, i ens mostra un seguit d’imatges d’aquest espai, en blanc i negre, en fosos encadenats ordenats de manera aleatòria. 'Trax' (2005), que és el nom de la peça, ens recorda les tesis de Leonardo, que veia detalladíssimes batalles en les taques d’un mur. Es tracta que l’espectador accepti el joc, i es converteix en agent actiu del procés. L’obra és com un riu, sempre sembla el mateix però en realitat l’aigua que hi passa és irrepetible.Finalment, Luke Fowler (Regne Unit, 1978), amb 'Tenement Films (Anna, David, Helen, Lester)' (2009), s’endinsa en l’habitatge de quatre individus que comparteixen bloc a G

  1. ProjecteSD Ptge. Mercader, 8, Eixample, 08008
  2. Dt Jul 29 - Dj Jul 31
Informació

Deshacer el género

  • Valoració: 4/5

Com en un quadre de Jan van Eyck, però sis segles després, els personatges que retrata Jesús Madriñán es presenten immòbils, congelats per la càmera enfront d’un fons sobri que vira cap al negre. Som davant unes fotografies de gran format, extremadament plàstiques i pictòriques. La tècnica és aquí la mare dels ous. I és que l’artista defuig de la fotografia digital i treballa amb una càmera analògica. Madriñán troba els seus models als clubs de l’East London, a la zona més cool de Shoreditch. Es planta enmig de la pista, munta l’equip i deixa que la gent vagi desfilant davant del seu objectiu sense imposar cap regla. Així neix la sèrie 'Good night London' (2011) que inaugura l’exposició. El resultat final és d’un fort dramatisme estètic que, potser per costum, recorda la pintura. Aquí és on  trobem l’explicació a l’enigma que planteja el títol de la mostra. Madriñán posa en escac la tradició clàssica del retrat i l’actualitza sense complexos, amb tecnologia de fa cent anys, mentre, de fons, sona Britney Spears. L’artista recrea la fórmula a la seva terra natal amb 'Boas noites' (2013), on inclou imatges de l’oci nocturn a les zones rurals de Galícia. A més, a manera de censura poètica, insereix visions de l’entorn natural.El contrapunt diürn a aquestes instantànies és a l’espai annex de la galeria, l’Ultramarinos, on hi ha la sèrie 'La finca' (2011), un treball que difereix de l’anterior en el tema, però que conserva la tecnologia i l’actualització del retrat i el bodegó. 'Si

  1. +R Galeria C/Sant Eusebi, 40-44, 08006
  2. Dl Jul 28 - Dj Jul 31
Informació

Roni Horn. Dormia tot com si l'univers fos un error

  • Valoració: 4/5

Per molt que dormis com si l’univers fos un error, el clima de Barcelona durant l’estiu no s’assembla gens al d’Islàndia. La solitud és gairebé impossible de trobar. I el silenci és un luxe. Però a la mostra que Roni Horn ha portat a la Miró, és possible abstreure’s i creure per un moment que som en un univers gairebé immòbil, inquietant, sargit amb fragments literaris que ballen al ritme impacient de les glaceres. Roni Horn (Nova York, 1955) és inclassificable. Tant, que juga a la indefinició. El seu nom, el seu aspecte... “La meva identitat s’ha format al voltant de no ser home ni dona”, afirma. Tampoc no té un estil o una tècnica preferits. Engega els seus treballs amb dibuixos processuals –que mereixen dues sales–, i pot acabar concretant-los amb fotografies, objectes, instal·lacions...Sí que podem afirmar que la seva obra tracta de temes com la identitat, el paisatge, la llum, les paraules, els rostres, el vidre, l’aigua, el temps. I que la majoria han estat concebudes en territori islandès. Els títols actuen a modus d’introducció. N’hi ha de prou llargs per ocupar gairebé l’espai d’aquest article, com 'Untitled (My name is Mary Katherine...)', la peça central de l’exposició, formada per deu elements cilíndrics de vidre de tons verdosos que canvien visualment segons les variacions de la llum i el clima i ofereixen una experiència sensorial de color, solidesa i fluïdesa.És la primera vegada que Roni Horn mostra la seva obra a Barcelona. La Fundació Miró i l’Obra Social “l

  1. Fundació Joan Miró Parc de Montjuïc, s/n, Sants-Montjuïc, 08038
  2. Fins a Dl Jul 28
Informació

Paisatges de Barcelona

  • Valoració: 3/5

Picasso va viure només nou anys a Barcelona, però va ser suficient perquè els noms de l’artista i la ciutat quedessin enredats per sempre. Té 14 anys quan la família s’instaŀla a la capital catalana i el modernisme marca el compàs de la cultura. “Allà –explicava– és on va començar tot, on vaig entendre fins on podia arribar”. És on viu els anys determinants de la seva formació. Sovint pinta allò que veu des de la finestra del taller ('El carrer de la riera de Sant Joan', 1900) o la vista del litoral ('Home assegut a la Barceloneta', 1895). És l’obra d’un Picasso que encara té un peu a l’acadèmia i s’aferra al paisatge. Assaja la paleta i el traç, descobreix els cercles artístics i la nit canalla, realitza la primera exposició a Els 4 Gats... Amb 22 anys, però, se’n va a París, on esclata la creativitat del geni. Barcelona li obre els ulls a la modernitat i s’endú, entre d’altres, el record del carrer d’Avinyó per crear el quadre fundacional del cubisme.

  1. Museu Picasso Montcada, 15-23, Ciutat Vella, 08003
  2. Dt Jul 29 - Dg Set 14
Informació

Kerry James Marshall. Pintura i altres coses

  • Valoració: 4/5

Kerry James Marshall és un artista afroamericà, gairebé inèdit a la pell de brau. Ara exposa una gran retrospectiva al Reina Sofía, de Madrid, i les seves pintures més recents, vídeos, escultures, dibuixos i instaŀlacions, a la Fundació Tàpies, de Barcelona.Cap a la segona meitat de la dècada dels 70 vaig tenir noció, a través de sèries televisives, de l’holocaust jueu, de l’extermini dels indis nord-americans i dels periples dels esclaus africans als Estats Units. Coi, quant de patiment invisibilitzat. Després, es va començar a estendre el llenguatge d’allò políticament correcte, que sumava les dones, les opcions sexuals i els desvalguts a la llista de desgreuges verbals.Marshall es va incorporar al món de l’art més o menys quan jo mirava les sèries Holocausto i Raíces. Quan va optar per la pintura figurativa, l’informaren sobre la crisi de representació... Ja, però es tractava d’una crisi de representació de la cultura blanca occidental, la que va néixer a la Grècia de Pèricles. No pas la seva.Marshall optà per pintar retrats, grans composicions, narrativa èpica amb negres... gèneres que no existien. Com a cultura sotmesa, l’afroamericana no conserva documents ni ha pogut representar-se a ella mateixa.Aquest equilibri entre presència i invisibilitat Marshall l’aconsegueix gràcies a fons foscos, sense línies blanques que destaquin les figures, o mitjançant fotografies ultraviolades d’afroamericans, i muntatges on cal mirar per un forat a la paret. Però alhora recupera superh

  1. Fundació Antoni Tàpies Aragó, 255, Eixample, 08007
  2. Fins a Dg Oct 26
Informació

_BigBangData

  • Valoració: 4/5

Un oceà de dades ('Hello world!', instal·lació amb 5.000 diaris personals descarregats d’internet), un mar d’informació ('Thingful.net', sistema que permet descobrir els objectes connectats que tenim al voltant), rius de referències (vocabulari bàsic: algoritme, geolocalització, predicció, patró) i gràfics ('Submarine Cable Map', traçat del sistema de fibra òptica que connecta el món) per intentar explicar què vol dir Big Data. Per alguns és el nou petroli, una font de riquesa inesgotable, per d’altres, una eina de control social. El que és segur és que la metàfora del núvol, un lloc eteri on van a parar els nostres tuits, contrasenyes i fotos, és del tot enganyosa: un embull de cables i sensors envolten literalment el planeta i s’han edificat grans contenidors per preservar aquests continguts. Big Bang Data és una exposició densa i complexa, per la quantitat de materials presentats. És un panòptic sobre l’emmagatzematge d’informació (l’any 2009 es van produir tantes dades com en tota la història de la humanitat) que ens deixa davant l’abisme d’una qüestió transcendental. Hem creat una tecnologia preparada per arxivar informació sobre nosaltres i el que ens envolta, però no hem estat capaços –encara– de pactar uns usos, establir unes normes, que ens protegeixin, com a ciutadans i consumidors, davant els perills d’aquesta criatura.

  1. CCCB. Centre de Cultura Contemporània de Barcelona Montalegre, 5, El Raval, 08001
  2. Fins a Dg Oct 26
Informació

Cómplices y testigos

  • Valoració: 2/5
  • Gratis

El 1894, ara fa 120 anys, Sorolla pintava el seu cèlebre quadre I encara diuen que el peix és car. Es tractava d’una crítica social i laboral sobre els riscos de mariners i pescadors, basada en un text de Blasco Ibáñez. El va presentar a l’Exposición Nacional del 1895 i l’Estat el va premiar i comprar. Avui dia podem contemplar al Museo del Prado aquest primer assaig hispànic de crítica social... i la seva assimilació per part de les institucions.Cómplices y testigos és una mostra coŀlectiva que té lloc a la galeria ADN. Segons el fullet de presentació, està composta per “artistes que intervenen en esferes ‘no autoritzades’ que promouen altres maneres de participació i transformació social i creen noves vies de relació entre art, societat i vida, en definitiva, que cavalquen entre la coŀlaboració, la interacció i l’actuació coŀlectiva”. I quines són aquestes esferes no autoritzades? En aquest ordre, la immigració, les retallades i el problema de l’habitatge. En temps de Ramon Casas, i el seu cèlebre 'La càrrega' (1902), el problema era la justícia social, i la resposta, socialisme i anarquisme. El que ha canviat ara és que no hi ha grans respostes, tan sols accions ‘robinhoodesques’, ficcionalitzacions dramàtiques i postsituacionisme. La utopia s’ha quedat sense sostre.Núria Güell mostra 'Too much melanine' (2013), una peça duta a terme durant la Biennal de Göteborg (Suècia): va contractar una immigrant iŀlegal d’origen kosovar, que havia estat, a la seva terra, policia. La s

  1. ADN Enric Granados, 49, Eixample, 08008
  2. Fins a Dj Jul 31
Informació

L'herència immaterial

Sabeu allò de 'tothom es creu capaç de ser entrenador del Barça'? Doncs a mi em passa el mateix amb les exposicions del MACBA. Ara hi mostren la primera d’una trilogia on es repassen les obres de la col·lecció del museu pertanyents al període de la dècada del 1980. I el meu interior crida, mentre recorre les sales: “No! Marcatge a l’home, res de defensa zonal!”, “Kippenberger davanter? Millor lateral!”... “Aquest Valldosera està encara molt verd, millor cedir-lo una altra temporada”, etc.Ai, els 80, època de desencís. Ni Kennedy ni Joan XXIII, ara Reagan, Joan Pau II i punks. I aquí, mort el Merma, el naixement de les institucions artístiques i culturals. El creador passarà de criticar el sistema a no moure un dit sense subvenció... Però el MACBA ho veu d’una altra manera. La col·lecció és la pàtria, una pàtria 'kleenex', per sort, que serveix de revisió torracollons de la història, una història amb rerefons revolucionari, on el lumpen es defensa a cop de 'bakalao' i rock basc, fanzins i apropiacionisme.Articulada al voltant de tòpics com 'el sagrat i el popular', 'el cos i el seu revers', les obres basteixen discursos. Un pot llegir-los o no. I el resultat canvia. Carlos Pazos i la seva instal·lació poden ser una pila de referents, o un drama semiòtic encobert, i unes fotografies d’Humberto Rivas al transvestit Violeta la Burra, una violentació de la normativitat del cos social.El meu entrenador intern prefereix somiar i no llegir fullets ni carteŀles –el crític sí que ho fa

  1. Macba. Museu d'Art Contemporani de Barcelona Plaça dels Àngels, 1, El Raval, 08001
  2. Dl Jul 28 - Dl Juny 1
Informació

La realitat invocable

El MACBA enceta un nou projecte a tres temps –continuarà amb la proposta de Frederic Montornés i tindrà un nou capítol el 2016– que té com a objectiu interpel·lar el context artístic i deixar-se interpel·lar per investigar sobre les pràctiques de l'art contemporani. Tot, a través de l'obra d'artistes que exposen per primera vegada al museu, noms com Mireia Sallarés, Rafael G. Bianchi, Antonio Ortega, Enric Farrés i Nuria Güell, entre altres.

  1. Macba. Museu d'Art Contemporani de Barcelona Plaça dels Àngels, 1, El Raval, 08001
  2. Fins a Dg Ag 31
Informació

25%. Catalonia at Venice

  • Valoració: 4/5

Quan en vaig sentir parlar per primera vegada, vaig arrufar el nas. Vuit persones en situació d’atur trien un objecte de la seva quotidianitat i una obra de la col·lecció permanent del MACBA. El procés és fotografiat per Francesc Torres, l’ideòleg de tot plegat, que se cenyeix a l’entorn domèstic dels aturats. Quan entren al MACBA, la cineasta Mercedes Álvarez filma aquesta incursió. Després, es mostra tot plegat: explicacions, fotos dels aturats, obra pròpia i obra del museu, i la filmació. Un rere l’altre.I per què '25%'? Doncs perquè és el percentatge d’aturats que hi ha a casa nostra. “Ja hi som. Una altra vegada l’explotació de la denúncia social, l’experiment amb desafavorits com a reivindicació artística”, em deia. Però, esclar, no oblidem que al darrere de tot plegat hi ha el Francesc Torres, històric del conceptual i home de gust exquisit, menys aspre que Muntadas i més incisiu que l’Eugènia Balcells...La 'finesse' conceptual és extraordinària: posa en paraŀlel conceptes com mercat laboral i mercat de l’art, valor d’ocupació i valor artístic, o valor d’ús i valor de canvi. Fixem-nos-hi, ho monetitzem tot, fins i tot els afectes. I aquesta mostra, emparada en un fred percentatge, mostra el rerefons humà. Vuit persones ens expliquen la seva situació personal, amb la qual ens podem identificar. Escullen una obra del museu des de la mateixa perspectiva que han escollit una obra del seu entorn íntim, per raons estrictament personals i no quantificables. Art més enllà de t

  1. Virreina Centre de la Imatge La Rambla, 99, El Raval, 08001
  2. Fins a Dg Set 28
Informació