Eric Lacombe ens dóna l'esquena

El dibuixant de Lió exposa a la galeria ArteVistas

0

Comentaris

comments.add +


Fa uns anys, visitant la col·lecció permanent que solien tenir al temple de Mies van der Rohe de Berlín, un retrat d'Oskar Kokoschka em va fulminar amb la mirada, i us ben juro que va ser igual que si Júpiter hagués llançat el seu llamp. Tal com us ho explico. En sé ben poc de reaccions medul·lars, però no crec que tingués res a veure amb el mal tràngol que va passar Stendhal a la Basílica de la Santa Croce. A mi no em va confondre un excés de bellesa concentrada, sinó una sensació de terror asfixiant. Només l'havia experimentada una vegada, de petit, quan se'm va acudir de llegir 'L'enterrament prematur' de Poe a una hora intempestiva de la nit.

Avui he repetit vivència. Deu haver estat per la desconfiança que des que vaig veure 'El testament del Doctor Mabuse' em produeixen els homes que no donen la cara. Eric Lacombe té l'esquena ampla i el clatell rasurat. És gairebé tot el que us en puc dir. Quan tenia set o vuit anys li agradava dibuixar les cries de ratolí calbes que de sobte apareixien en un racó del jardí de casa els seus pares, i els ocells moribunds que anaven a expressar les últimes voluntats sota la seva finestra. Això m'explica. "Sempre m'he sentit atret pel color negre -diu-. El negre de la nit, el negre que s'imposa quan ens amaguem sota una manta, el negre dels llocs foscos... Em fa sentir segur".

Ell és a Lió, i jo a Barcelona. Li he demanat que m'enviés una fotografia seva, per saber quina fila feia, i m'ha respost amb la imatge que teniu aquí dalt. "No m'agrada sentir-me influenciat per la realitat del cos, d'un cap, d'uns ulls o d'una expressió -professa-. És millor quan t'imagines les coses". Fent una ullada al blog on penja les seves pintures he sentit el primer calfred: rostres leprosos, esquelètics, xacrats, amb la pell del revés, les galtes caigudes i les genives descobertes. "No crec que hi hagi res de criminal -es justifica-. Són coses que porto a dins, i que he de treure fora, com quan algú va al psicòleg i parla per sentir-se millor. Jo parlo d'aquesta manera". És com si ens ensenyés la seva ànima en estat pur.

Potser és això el que em va passar amb aquell quadre de Kokoschka. Més enllà d'aquella carn mig calcinada i els dos ulls negats hi havia un crit d'auxili que intentava sortir. No ho havia entès fins ara. És curiós com de vegades necessites una segona impressió forta per desfer el malefici de la primera. Li va passar a James Stewart, a 'Vertigen', quan al final va ser capaç d'abocar el cap al buit. I m'ha passat a mi, avui, revisant el catàleg de 'GA000', l'exposició que Lacombe inaugura aquesta setmana a la galeria ArteVistas. No responc de l'impacte que us pugui produir. Per a mi, ha estat una molt eficaç teràpia.

GA000
ArteVistas
Fins al 16 de juny

Els usuaris diuen

0 comments

Es físicamente imposible para los cerdos mirar al cielo

  • Valoració: 3/5
  • Gratis

Diguem-ho clar: no suporto les exposicions d’art on domina una intenció moral. Em nego a donar exemples, però aquests darrers anys la ciutat n’ha anat plena. Coi, deixeu que la presència de les obres ens atragui, ens hipnotitzi, ens transcendeixi i permeti tantes interpretacions com vulguem. Que l’artista parla dels seus traumes? Que critica les injustícies d’aquest món? D’acord, però l’obra ha d’estar per damunt de tot això. I m’alegra que una artista tan –relativament– jove com la sabadellenca Ana García-Pineda aconsegueixi tots i cadascun d’aquests objectius (llegir tota la crítica).

  1. +R Galeria Sant Eusebi, 40-44, 08006
  2. Fins a Dv Set 26
Informació

Oskar Hansen. Forma oberta

  • Valoració: 3/5

El nom d’Oskar Hansen (Hèlsinki, 1922 – Varsòvia, 2005) tan sols apareix a dues Viquipèdies: la polonesa i la catalana. Perdoneu el recurs fàcil, però després de visitar l’exposició que dedica el MACBA a aquest arquitecte, urbanista, teòric i pedagog, n’he volgut saber alguna cosa més.Hansen és un descobriment interessant, per bé que no ha deixat gaire empremta en la història de l’arquitectura. Fou un dels primers que criticà l’arquitectura de Le Corbusier. La invasió racional, industrial i estandarditzada de l’arquitectura coarta la llibertat individual. Però Hansen vivia a la Polònia comunista...La gran contribució de Hansen és el pensament de la forma oberta. Es tracta d’un estat d’esperit que treballa l’espai com quelcom en estat de perpetu flux, canviable i adaptable a les necessitats de l’usuari. Això es concreta enprojectes tan diversos com una proposta de monument del camp de concentració d’Auschwitz que creuava en diagonal amb una carretera d’asfalt, a manera de petrificació/eliminació, estructures expositives que permeten de veure alhora públic i obra, i fins i tot un gran projecte de reconstrucció nacional que plantejava urbanitzar de forma longitudinal el país, al llarg del curs dels rius, tot eliminant la diferència entre centre i perifèria... No oblidem que Polònia, després de la Segona Guerra Mundial, estava literalment en ruïnes.La contribució teòrica de Hansen serà acceptada, pel règim, en camps com les belles arts, el comiss

  1. Macba. Museu d'Art Contemporani de Barcelona Plaça dels Àngels, 1, El Raval, 08001
  2. Dc Set 24 - Dl Gen 5
Informació

Kerry James Marshall. Pintura i altres coses

  • Valoració: 4/5

Kerry James Marshall és un artista afroamericà, gairebé inèdit a la pell de brau. Ara exposa una gran retrospectiva al Reina Sofía, de Madrid, i les seves pintures més recents, vídeos, escultures, dibuixos i instaŀlacions, a la Fundació Tàpies, de Barcelona.Cap a la segona meitat de la dècada dels 70 vaig tenir noció, a través de sèries televisives, de l’holocaust jueu, de l’extermini dels indis nord-americans i dels periples dels esclaus africans als Estats Units. Coi, quant de patiment invisibilitzat. Després, es va començar a estendre el llenguatge d’allò políticament correcte, que sumava les dones, les opcions sexuals i els desvalguts a la llista de desgreuges verbals.Marshall es va incorporar al món de l’art més o menys quan jo mirava les sèries Holocausto i Raíces. Quan va optar per la pintura figurativa, l’informaren sobre la crisi de representació... Ja, però es tractava d’una crisi de representació de la cultura blanca occidental, la que va néixer a la Grècia de Pèricles. No pas la seva.Marshall optà per pintar retrats, grans composicions, narrativa èpica amb negres... gèneres que no existien. Com a cultura sotmesa, l’afroamericana no conserva documents ni ha pogut representar-se a ella mateixa.Aquest equilibri entre presència i invisibilitat Marshall l’aconsegueix gràcies a fons foscos, sense línies blanques que destaquin les figures, o mitjançant fotografies ultraviolades d’afroamericans, i muntatges on cal mirar per un forat a la paret. Però alhora recupera superh

  1. Fundació Antoni Tàpies Aragó, 255, Eixample, 08007
  2. Fins a Dg Oct 26
Informació

_BigBangData

  • Valoració: 4/5

Un oceà de dades ('Hello world!', instal·lació amb 5.000 diaris personals descarregats d’internet), un mar d’informació ('Thingful.net', sistema que permet descobrir els objectes connectats que tenim al voltant), rius de referències (vocabulari bàsic: algoritme, geolocalització, predicció, patró) i gràfics ('Submarine Cable Map', traçat del sistema de fibra òptica que connecta el món) per intentar explicar què vol dir Big Data. Per alguns és el nou petroli, una font de riquesa inesgotable, per d’altres, una eina de control social. El que és segur és que la metàfora del núvol, un lloc eteri on van a parar els nostres tuits, contrasenyes i fotos, és del tot enganyosa: un embull de cables i sensors envolten literalment el planeta i s’han edificat grans contenidors per preservar aquests continguts. Big Bang Data és una exposició densa i complexa, per la quantitat de materials presentats. És un panòptic sobre l’emmagatzematge d’informació (l’any 2009 es van produir tantes dades com en tota la història de la humanitat) que ens deixa davant l’abisme d’una qüestió transcendental. Hem creat una tecnologia preparada per arxivar informació sobre nosaltres i el que ens envolta, però no hem estat capaços –encara– de pactar uns usos, establir unes normes, que ens protegeixin, com a ciutadans i consumidors, davant els perills d’aquesta criatura.

  1. CCCB. Centre de Cultura Contemporània de Barcelona Montalegre, 5, El Raval, 08001
  2. Fins a Dg Oct 26
Informació

L'herència immaterial

Sabeu allò de 'tothom es creu capaç de ser entrenador del Barça'? Doncs a mi em passa el mateix amb les exposicions del MACBA. Ara hi mostren la primera d’una trilogia on es repassen les obres de la col·lecció del museu pertanyents al període de la dècada del 1980. I el meu interior crida, mentre recorre les sales: “No! Marcatge a l’home, res de defensa zonal!”, “Kippenberger davanter? Millor lateral!”... “Aquest Valldosera està encara molt verd, millor cedir-lo una altra temporada”, etc.Ai, els 80, època de desencís. Ni Kennedy ni Joan XXIII, ara Reagan, Joan Pau II i punks. I aquí, mort el Merma, el naixement de les institucions artístiques i culturals. El creador passarà de criticar el sistema a no moure un dit sense subvenció... Però el MACBA ho veu d’una altra manera. La col·lecció és la pàtria, una pàtria 'kleenex', per sort, que serveix de revisió torracollons de la història, una història amb rerefons revolucionari, on el lumpen es defensa a cop de 'bakalao' i rock basc, fanzins i apropiacionisme.Articulada al voltant de tòpics com 'el sagrat i el popular', 'el cos i el seu revers', les obres basteixen discursos. Un pot llegir-los o no. I el resultat canvia. Carlos Pazos i la seva instal·lació poden ser una pila de referents, o un drama semiòtic encobert, i unes fotografies d’Humberto Rivas al transvestit Violeta la Burra, una violentació de la normativitat del cos social.El meu entrenador intern prefereix somiar i no llegir fullets ni carteŀles –el crític sí que ho fa

  1. Macba. Museu d'Art Contemporani de Barcelona Plaça dels Àngels, 1, El Raval, 08001
  2. Fins a Dl Juny 1
Informació