Eric Lacombe ens dóna l'esquena

El dibuixant de Lió exposa a la galeria ArteVistas

0

Comentaris

comments.add +


Fa uns anys, visitant la col·lecció permanent que solien tenir al temple de Mies van der Rohe de Berlín, un retrat d'Oskar Kokoschka em va fulminar amb la mirada, i us ben juro que va ser igual que si Júpiter hagués llançat el seu llamp. Tal com us ho explico. En sé ben poc de reaccions medul·lars, però no crec que tingués res a veure amb el mal tràngol que va passar Stendhal a la Basílica de la Santa Croce. A mi no em va confondre un excés de bellesa concentrada, sinó una sensació de terror asfixiant. Només l'havia experimentada una vegada, de petit, quan se'm va acudir de llegir 'L'enterrament prematur' de Poe a una hora intempestiva de la nit.

Avui he repetit vivència. Deu haver estat per la desconfiança que des que vaig veure 'El testament del Doctor Mabuse' em produeixen els homes que no donen la cara. Eric Lacombe té l'esquena ampla i el clatell rasurat. És gairebé tot el que us en puc dir. Quan tenia set o vuit anys li agradava dibuixar les cries de ratolí calbes que de sobte apareixien en un racó del jardí de casa els seus pares, i els ocells moribunds que anaven a expressar les últimes voluntats sota la seva finestra. Això m'explica. "Sempre m'he sentit atret pel color negre -diu-. El negre de la nit, el negre que s'imposa quan ens amaguem sota una manta, el negre dels llocs foscos... Em fa sentir segur".

Ell és a Lió, i jo a Barcelona. Li he demanat que m'enviés una fotografia seva, per saber quina fila feia, i m'ha respost amb la imatge que teniu aquí dalt. "No m'agrada sentir-me influenciat per la realitat del cos, d'un cap, d'uns ulls o d'una expressió -professa-. És millor quan t'imagines les coses". Fent una ullada al blog on penja les seves pintures he sentit el primer calfred: rostres leprosos, esquelètics, xacrats, amb la pell del revés, les galtes caigudes i les genives descobertes. "No crec que hi hagi res de criminal -es justifica-. Són coses que porto a dins, i que he de treure fora, com quan algú va al psicòleg i parla per sentir-se millor. Jo parlo d'aquesta manera". És com si ens ensenyés la seva ànima en estat pur.

Potser és això el que em va passar amb aquell quadre de Kokoschka. Més enllà d'aquella carn mig calcinada i els dos ulls negats hi havia un crit d'auxili que intentava sortir. No ho havia entès fins ara. És curiós com de vegades necessites una segona impressió forta per desfer el malefici de la primera. Li va passar a James Stewart, a 'Vertigen', quan al final va ser capaç d'abocar el cap al buit. I m'ha passat a mi, avui, revisant el catàleg de 'GA000', l'exposició que Lacombe inaugura aquesta setmana a la galeria ArteVistas. No responc de l'impacte que us pugui produir. Per a mi, ha estat una molt eficaç teràpia.

GA000
ArteVistas
Fins al 16 de juny

Els usuaris diuen

0 comments

Jordi Socías. Fotografies trobades

  • Valoració: 3/5
  • Gratis

No és fàcil resumir 45 anys d’intensa carrera fotogràfica en dues habitacions i un passadís. O fer-ho a través de poc menys d’una cinquantena d’imatges, gairebé una per any d’activitat. Per això aquesta exposició de “fotografies trobades” no és una antològica ni, en el sentit estricte, una retrospectiva. Es tracta simplement d’un aplec d’imatges per a gaudi de l’espectador.Aquestes imatges han de ser vistes en el seu context històric –les que retraten instants de la Transició democràtica–, cultural –rostres de creadors, referents universals– i fins i tot lingüístic –l’ús del blanc i negre, l’especial manera d’enquadrar...–.Podem obviar qui és Jordi Socías, per bé que té pàgina web pròpia, però sempre queda l’obra. Socías s’inicia en la fotografia empès pel cinema de Bertolucci i la Nouvelle Vague francesa. El 1972 ja exerceix de corresponsal a Barcelona del setmanari Cambio 16, i el 1976 es trasllada a Madrid, on viurà la Transició i l’escena coneguda com La Movida. Col·laborarà amb directors de cinema realitzant fotografia de rodatge, i dirigirà l’agència Cover. En cert sentit, encarna la nova fotografia periodística espanyola, que tant aborda actes del recentment autoritzat Partit Comunista com inunda els suplements dominicals de glamur.Aquesta exposició no es tracta tan sols d’un aplec d’imatges, d’una nutritiva escudella de tons de grisos. La mida de les fotografies, en general superior a 1 metre per 70 centímetres, i la poca distància que hi ha entre aquestes ens suggere

  1. Virreina Centre de la Imatge La Rambla, 99, El Raval, 08001
  2. Fins a Dg Abr 26
Informació

Ana Prada. Don't escape the ordinary

  • Valoració: 2/5
  • Gratis

Duchamp va donar el tret de sortida: s’obria la veda per fer art amb objectes quotidians. I Warhol ho va rematar incloent tot tipus de productes de consum en les seves peces. Aquí diversos estris de producció seriada nous de fàbrica es transformen, tot conformant la proposta d’Ana Prada. Criden l’atenció les escultures d’aparença molecular creades amb raspalls de dents acoblats ('TB Creator') o una circumferència totèmica ('Ring mother') formada per masses i morters de fusta. En aquestes escultures, reconeixem l’objecte que l’artista ha decidit inutilitzar en pro d’un nou ens, que cerca el seu significat a partir de la repetició. Altres obres ('Creeper o Green with envy'), integrades a la paret de la galeria, es destruiran quan es clausuri l’exposició. Es tracta d’ungles postisses de colors i grapes que conviden a imaginar un paisatge arbori. La mostra es completa amb una trentena de dibuixos i una foto que contribueix al desconcert.

  1. Estrany de la Mota Ptge. Mercader, 18, Eixample, 08008
  2. Dt Març 3 - Ds Març 28
Informació

Javier Peñafiel. Pánico esnob

  • Valoració: 4/5
  • Gratis

Tot l’art és polític i la proposta de Javier Peñafiel no escapa a aquesta afirmació. L’artista presenta aquí els “dibuixos escrits i textos dibuixats” a través dels quals juga a posar paraules –que funcionen com a eslògans– a imatges de personatges i objectes mig esbossats. El resultat és una mena de poemes visuals que són un intent de descriure una realitat absurda i gairebé incomprensible. Algú, fins i tot, s’atreviria a parlar en termes d’anàlisi política. En la seva grafia proliferen els oxímorons, així com un gust per la repetició, tot creant enfilalls i derivacions de mots (“intimidad privada de vida”, “propaganda-proselitismo-inducción”, “narra ropa”, “pobreza inducida”, “isla resplandor”...) que acompanyen un dibuix brut, barreja de línies i taques poc definides. La seva particular hermenèutica es construeix a partir de formes recurrents i segueix els passos de l’egolactante, àlter ego de l’artista nascut a finals dels 90, que apunta maneres de capgròs. Peñafiel treballa el paper com si fos un escultor: manipula, pressiona, talla i modela. A la sèrie 'Narra ropa', protagonitzada per un espantaocells que fa pinta de crucifix, l’estira fins a deformar-lo i hi deixa la marca de les seves empremtes. En d’altres, la fulla d’un material gairebé transparent guaita enmig d’una petita estructura de fusta o perviu enganxada a la paret, com els anuncis de carrer que tenen la part inferior arrencable. Un cant a la materialitat en l’era digital.

  1. etHALL Joaquin Costa, 30, Raval
  2. Dt Març 3 - Ds Març 14
Informació

ITÀLIA. I sei sensi

  • Valoració: 4/5

Si jo fos italià i hagués d’escollir una ciutat per viure-hi, no tindria cap dubte a triar Barcelona. Ni Roma, ni Nàpols, ni Milà, ni Florència. Barcelona. És com ser a Itàlia sense els inconvenients de viure a Itàlia. Aniria a dinar a l’Antico Borgo Napoletano, compraria disseny italià a la Vinçon i després caminaria uns pocs metres fins a la Fundació Suñol, on s’exposa una tria italiana dels fons d’art...Aturem-nos aquí, a 'Italia. I sei sensi', els sis sentits que donen títol a la col·lectiva i a una obra d’Alighiero Boetti: pura gestualitat minuciosa per cobrir una superfície de traços de bolígraf i el nom dels cinc sentits. I el sisè? El pensament! Tot és al magí.Aquí ens hem de deixar de tòpics. Res de la típica sensualitat italiana, ni de l’elegància del povera, o de la lleugeresa brillant transvanguardista... L’exposició es visita en menys de mitja hora. Ocupa tres sales. La llista d’obra és breu, però precisament per això abastable. I voluptuosament atractiva.L’escultura 'Linee-forza del pugno di Boccioni II' (1915) de Giacomo Balla la tenim molt vista, però l’acompanya una sorprenent 'Fiore futurista' (1930) creada per ocupar espais exteriors, una invasió en tota regla de la voluntat per damunt de la natura. I és això, la voluntat d’'Achille Perilli a Da dies irae' (1978), pura geometria constructivista; la transgressió de Lucio Fontana a 'Concetto Spaziale. Pillola' (1967), sobre la píndola femenina; el grafiti emblemàtic de Gastone Novelli a 'Più inutile' (1958) q

  1. Fundació Suñol Passeig de Gràcia, 98, Eixample Dret, 08008
  2. Dt Març 3 - Ds Gen 9
Informació

Tan lluny, tan a prop. Documentalisme fotogràfic als anys 70

  • Valoració: 3/5

El 1983, cantava Serrat a Sinceramente tuyo: “Nunca es triste la verdad, lo que no tiene es remedio”. Aquest és el baix continu que arrossegarem al llarg de l’exposició Tan lejos, tan cerca, sobre el documentalisme fotogràc espanyol entre el tardofranquisme i mitjan dècada 1980. I bé, què és el documentalisme fotogràfic? Alguna cosa a mig camí del fotoperiodisme i l’antropologia, una mena d’arqueologia preventiva d’un present a punt de caure en el no-res. En aquest cas, formes de vida rurals, tradicions, cultures marginals com la gitana. Tot, vés a saber per què, en blanc i negre. Deu ser que és el color del passat, de la mateixa manera que la ruïna i el pixum són símbols d’autenticitat històrica? Sis autors, la majoria encara en actiu: Koldo Chamorro, Cristina García Rodero, Cristóbal Hara, Fernando Herráez, Anna Turbau i Ramón Zabalza. Se suposa que van renovar el gènere en “aplicar un enfocament directe i una visió nova que assentaria les bases per a les generacions posteriors”. El neorealisme de Català-Roca ja no tocava... Però Català-Roca havia passat tanta gana i fred com els seus retratats. I aquesta nova generació venia nodrida pels plans de desenvolupament franquistes. Som davant fotograes sovint apagades, fredes, que no cerquen misèries, composicions de postal o mirades amb pathos. Vénen a ser la veu del metge, que ens informa que el nostre càncer no té cura. Fotograes d’uns personatges exòtics però alhora familiars, que conviue

  1. Fundació Foto Colectania Julián Romea, 08006
  2. Dt Març 3 - Dj Abr 2
Informació

Arissa. L’ombra i el fotògraf, 1922-1936

  • Valoració: 3/5

Antoni Arissa (Sant Andreu, 1900 - Barcelona, 1980) encarna un prototipus de l’artista del segle XX –n’hi ha més–. Gairebé anònim, amateur, tan aviat emergent com soterrat, i a cavall de les extraordinàries possibilitats ofertes per les noves tecnologies. Estic parlant d’un fotògraf, propietari d’una petita impremta, que desenvolupa la seva obra en un marc temporal de tan sols catorze anys. Algú com tu, lector, que un bon dia descobreix que amb una càmera i líquids de revelar pot crear, no diré art o bellesa, però sí alguna cosa nova i excitant. Imagineu un art que no depengui del galerisme o de la crítica, essencialment nou i autònom, que es pugui difondre –sense perdre el seu caràcter essencial– en revistes locals o internacionals, que no exigeixi una fortuna econòmica ni uns estudis reglats, tan sols sensibilitat i la companyonia d’una comunitat d’interessos coincidents...Els negatius d’Arissa van anar a parar a la Fundación Telefónica, no em pregunteu com, i ara aquesta institució dóna difusió a la seva obra, arrelada en un pictorialisme que evoluciona vers postures avantguardistes. Es tracta d’una tria de 161 fotografies en blanc i negre que defugen tant el reportatge efectista com el formalisme purista. Arissa arrenca amb visions rurals de l’entorn de Sant Andreu, amb composicions narratives on podem imaginar una història: la nena perduda en un bosc rescatada pel seu germà gran, el dur treball del camp, tasques com anar a recollir llenya. Una arcàdia de feina dura, però

  1. CCCB. Centre de Cultura Contemporània de Barcelona Montalegre, 5, El Raval, 08001
  2. Dt Març 3 - Dg Abr 12
Informació

Art & Language incomplet. Col·lecció Philippe Méaille

  • Valoració: 4/5

“La societat liberal, que d’altra banda descansa sobre una profunda fallida moral, necessita sobretot que se la tingui per tolerant; en conseqüència, permetrà de manera oberta, i fomentarà i recompensarà calladament, totes les formes d’aparent dissidència”. Amb aquesta declaració, el 1977, el coŀlectiu Art & Language plantejava la seva crítica a la societat contemporània... però, què o qui eren aquesta gent? Què volien? Com s’ho feien? La resposta podem trobar-la a l’extensíssima mostra del MACBA –fruit del dipòsit de la Col·lecció Philippe Méaille–, al complet catàleg que ha editat el comissari –Carles Guerra– o a les parets i vitrines del museu. Però també és possible que, més enllà de quatre fets proclamats al full de sala, no hi hagi resposta.Molt breument, Art & Language és un col·lectiu anglosaxó que va iniciar la seva activitat a finals de la dècada del 1960. Pioner de l’art conceptual, pren la paraula, la conversació, la discussió, com a lloc de treball. Marcadament polític, opta per una crítica quàntica propera al principi d’indeterminació. O sigui, el discurs com a vehicle artístic i crític, però inabastable a la crítica i a la fenomenologia estètica.Som, doncs, davant d’una exposició que aborda un moviment fonamental en la historiografia de l’art contemporani, però que desborda per extensió i intensitat i que visualment és gairebé irrellevant. Veiem l’exemple de l’'Air-Conditioning Show' (1966-1967). L’obra va començar sent un text i un dibuix. Més endavant es va r

  1. Macba. Museu d'Art Contemporani de Barcelona Plaça dels Àngels, 1, El Raval, 08001
  2. Dc Març 4 - Dg Abr 12
Informació

L'herència immaterial

Sabeu allò de 'tothom es creu capaç de ser entrenador del Barça'? Doncs a mi em passa el mateix amb les exposicions del MACBA. Ara hi mostren la primera d’una trilogia on es repassen les obres de la col·lecció del museu pertanyents al període de la dècada del 1980. I el meu interior crida, mentre recorre les sales: “No! Marcatge a l’home, res de defensa zonal!”, “Kippenberger davanter? Millor lateral!”... “Aquest Valldosera està encara molt verd, millor cedir-lo una altra temporada”, etc.Ai, els 80, època de desencís. Ni Kennedy ni Joan XXIII, ara Reagan, Joan Pau II i punks. I aquí, mort el Merma, el naixement de les institucions artístiques i culturals. El creador passarà de criticar el sistema a no moure un dit sense subvenció... Però el MACBA ho veu d’una altra manera. La col·lecció és la pàtria, una pàtria 'kleenex', per sort, que serveix de revisió torracollons de la història, una història amb rerefons revolucionari, on el lumpen es defensa a cop de 'bakalao' i rock basc, fanzins i apropiacionisme.Articulada al voltant de tòpics com 'el sagrat i el popular', 'el cos i el seu revers', les obres basteixen discursos. Un pot llegir-los o no. I el resultat canvia. Carlos Pazos i la seva instal·lació poden ser una pila de referents, o un drama semiòtic encobert, i unes fotografies d’Humberto Rivas al transvestit Violeta la Burra, una violentació de la normativitat del cos social.El meu entrenador intern prefereix somiar i no llegir fullets ni carteŀles –el crític sí que ho fa

  1. Macba. Museu d'Art Contemporani de Barcelona Plaça dels Àngels, 1, El Raval, 08001
  2. Dt Març 3 - Dl Juny 1
Informació