Gerard Fernández és un científic amb visera

Pel que sembla, el tal Gerard és una mica Bryan Cranston a 'Breaking bad': tot i que a ell no li ha donat per cuinar metamfetamina blava, també s’ha muntat un laboratori domèstic amb temperatura regulada, fogonets i un armament de màscares antigàs per manipular material perillós. Massa artilleria per a un químic amateur? “No et pensis que sempre he viscut tan bé –m’explica amb la cara enfonsada sota una visera negra–. En el passat, quan no tenia mitjans, feia els meus experiments en un vàter!”. Les ha passat magres per adquirir el seu cau de tubs i provetes. Ara ja el té, i li diu ‘el fornet’”.

Amants de la taula periòdica, de la cara de babau amb dents de pala que feia Jerry Lewis a 'El professor guillat' i d’aquells jocs de química dels 90 en què la reacció més agressiva sonava igual que un grapat de peta zetas a sobre de la llengua, pareu atenció a aquest self-made man. “Sóc autodidacta –m’etziba–. Jo no vaig estudiar a la facultat, ni res. Sempre m’havien agradat els números, i quan m’agrada alguna cosa, me n’informo”. La simpàtica paradoxa és que no es va fer científic, sinó artista.

Ara ha inaugurat a la Galeria 3 Punts una nova exposició, 'Through the line'. A través de la línia? “Jo venia de fer gran estructures geomètriques –em contesta–. En aquesta ocasió em sento com si hagués fet una mirada microscòpica als meus treballs anteriors, com si els hagués posat una lent d’augment”. Dels trapezis, hexàgons i voltes fetes a cop de compàs, només queda una ratlla que divideix el quadre en dues meitats de color, com un traç d’esprai fotut a raig al mig de cada peça. “Vinc del món del grafiti –continua–. De més jove anava amb una banda de col·legues del barri. Ens trobàvem per pintar. Fins i tot teníem un nom, que per sort he oblidat”. Malgrat la gorra i la dessuadora, ara és un creador amb galerista. Parlem d’això de la química. “Veus les obres d’aquesta sala? No són pas teles, sinó plaques d’epoxi, una resina de propietats molt sorprenents –m’instrueix–. S’utilitza per revestir vaixells, avions i planxes de surf”.

Cada quadre comença amb un procés intensiu de formulació i sumes moleculars, a base de guixots, llibretes quadriculades i pissarretes tatuades de majúscules i xifres penjades a la base de cada lletra. Després vénen catorze dies de cova, una interminable espera en què la resina se solidifica i mica en mica es converteix en una obra d’art, o potser en un petit fracàs. Vet aquí la rutina del famós fornet. “Com tot bon home de ciències, sóc molt metòdic”, engalta, amb un esclat d’autoparòdia. Es veu que va al gimnàs cada matí. Obeeixo: miro les obres de la sala. Són com Rothkos plastificats, superfícies partides per una arbitraria frontera igual que la que separa la trufa i la galeta d’un maxibon. “El que vull és crear atmosferes, vibracions cromàtiques, i que cadascú s’hi posi com vulgui”, és la part comodí del seu discurs. El que li interessa és jugar a 'El laboratori de Dexter', posar-se la bata blanca i anar fent mescles tòxiques que poden explotar en qualsevol moment i provocar una hecatombe de grans dimensions. No vull saber si cuina en calçotets.

THROUGH THE LINE
Galeria 3 punts. Fins al 20 d’abril