Ivo Sans. Marks on anything

El treball d'Ivo Sans es pot relligar a una genealogia fonamental de l'art català contemporani, la d'un art de la fragilitat i la humilitat. Amb Tàpies com a patriarca i amb Antoni Llena com a principal conductor, la retrobem a altres figures com Joan Furriols o artistes joves que l'aborden amb registres diversos, de la ironia al lirisme, com David Bestué o Mar Arza. Hi ha una pertinència ètica i, fins i tot, política, en el punt de partida d'Ivo Sans. Contra el consum i l'espectacle, en lloc d'apostar per l'autoafirmació cridanera i voluminosa que competeix amb la resta d'estímuls que envaeixen  la nostra quotidianitat, l'artista prefereix esperar el moment propici per a fer emergir, amb una intervenció mínima, la bellesa, la interrogació o la memòria. La seva proposta en consisteix a donar sentit des de la simplicitat més absoluta. Es tracta, doncs, d'un art modest i ambiciós, una ontologia humil que només és possible amb l'auto-desaparició de l'autor i amb l'enfortiment de la capacitat d'observar allò mínim. La forma, l'espai o el llenguatge afloren com a senyals dins el buit o que donen sentit al buit.