Joan Ponç. L'enigma

Primer de tot vull dir que l’obra de Joan Ponç em fascina. El cap de dimoni colorista amb una sola banya, de finals dels 40, que fa de cartell de l’exposició i acumula part de la simbologia ponciana, pareix un autoretrat i em recorda la cita de Montserrat Roig: “El pintor Joan Ponç té cara de dimoni de capitell medieval”. I és que les siluetes diabòliques són una constant. Ja hem entrat al seu món, benvinguts, un espai oníric, ple de màgia i misticisme. Estructures humanoides, assemblages impossibles (entre homes-animals-objectes) i anatomies fantàstiques: penis d’enormes dimensions d’on neixen peixos, ulls i espirals, en escenografies nocturnes i fantasmagòriques.
Ponç (Barcelona, 1927 – Sant Pau de Vença, 1984), un dels fundadors del grup avantguardista Dau al Set juntament amb els pintors Modest Cuixart, Antoni Tàpies i Joan Tharrats, el poeta Joan Brossa i el filòsof Arnau Puig, va viure gairebé dos lustres al Brasil i ha estat un dels grans oblidats de la seva generació, tot i la interessant producció. De fet, ell no s’amagava de dir: “Sóc un pintor maleït i estic content de ser-ho”. Però, per fi, la tardor del 2017, La Pedrera el traurà de l'ombra i li dedicarà una retrospectiva.
'L’enigma', que acull disset obres, entre pintures i dibuixos dels anys 1947-1968, pot servir com a tastet per endinsar-se en l’univers poncià o bé descobrir-lo: quina sort poder-lo veure per primer cop! Diria que falta un no-sé-què que acabi de posar la cirereta en aquesta mostra, on un paisatge del Bruc –hi va viure uns anys– comparteix sala amb els bells figurins del ballet d’Antonio Gades. Però, tant se val, cal celebrar que la Mayoral s’hagi decidit ara a exposar-lo de nou. És sempre meravellós i estimulant contemplar un ponç.