La Barcelona de Pilar Aymerich

La Pilar Aymerich fa 40 anys que es dedica a la fotografia. Gairebé tants com té la galeria Eude. Ambdues són, doncs, filles d’una mateixa època. Una època que sembla que retorna, com deia Marx, disfressada de farsa.
La Pilar va estudiar a l’Institut del Teatre, amb la Maria Aurèlia Capmany i el Ricard Salvat de mestres, i la Montserrat Roig de companya. Se’n va anar a Londres, a perfeccionar estudis; i allí, davant l’esclat 'beatnik' i anti-Vietnam, va empunyar la càmera... a hores d’ara encara en porta una de petita a la bossa de mà. Mai se sap.
Tot i això, la Pilar no és una caçadora d’imatges. És, més aviat –com deia Robert Desnos–,  una pescadora. Ella no arriba corrent a una manifestació i dispara. Ella es fon amb la manifestació i, com una més, retrata una situació coŀlectiva. La majoria de les fotos que trobareu a l’Eude corresponen a la segona meitat de la dècada del 1970: Maria Aurèlia Capmany, Montserrat Roig, Ovidi Montllor, feminisme, reivindicacions sindicals, actors i actrius, inteŀlectuals... Una mica com ara després de l’11-M, en blanc i negre i sense xarxes socials. Ara bé, la incertesa, intacta.
Per la Pilar, una fotografia és una mena d’agressió. Per això tracta de fer oblidar als retratats que la càmera és allí. M’expliquen a l’Eude, davant una foto de Josep Pla, que la Pilar va anar un dia a veure l’escriptor al seu mas de Llofriu, acompanyada de la Roig. L’escriptor les esperava empolainat. Aquell no era el Pla que la Pilar volia. Hi va tornar l’endemà i el va sorprendre en batí: contra el que caldria esperar, l’empordanès no va protestar pas. Se’l veu força feliç, a la foto. I és que la Pilar
–múrria– s’hi havia presentat amb minifaldilla.