Lluís Lleó. Marion Papers

Aquesta és la història d'una obsessió. Res no paga la pena si no ens obsessiona i en patim les conseqüències. D'una obsessió amb pèrdues que esdevé metamorfosi. Aquesta és la història del Lluís i de la Marion.
El Lluís Lleó, tercera generació de pintors, gairebé tres dècades a cavall de dos estudis, l'un a Nova York, l'altre a Rupià. La Marion Selig, gran col·leccionista d'art, amiga íntima del Lluís, al qual encoratjava per a que dibuixés més i més en detriment de la pintura.
La Marion va patir una leucèmia i va morir. Durant el seu trist procés, el Lluís anava dibuixant i, a mida que acabava cada obra, enviant pel mòbil la seva imatge a una Marion hospitalitzada.
Quan la Marion va morir, el Lluís va batejar la sèrie amb el nom d'una papallona, 'Morpho': cadascun dels 48 dibuixos que la composen correspon a una de les 48 variants d'aquesta delicada papallona. 48 finíssims papers –podeu bufar-hi, no estan protegits per cap cristall– damunt dels quals Lleó hi ha esmerçat mesos de pacients traços amb grafit –a més a més de pinzellades de blau 'Palazuelo', tinta xinesa vaporitzada i algun gotim de color–.
Però més enllà de la particularitat del cas Marion, més enllà fins i tot de les nombroses influències en la singladura lleonina –romànic, minimalisme, Cimabue, Rothko, Johns, Guston, l'arquitectura de Moneo i Siza, i les poètiques de Rilke i Saint-Exupéry–, hi ha una obra nua, lacònica, un punt malaltissa, que ens segresta la mirada i, a poc que li permetem, se'ns endú a aquell punt on la raó esdevé abisme i ens diu a cau d'orella: "Salta!" Vosaltres, ni cas.