Maillol i Grècia

Clic. Salta una espurna i se’n va la llum. De vegades la teoria del caos no exigeix papallones ni huracans. Tan sols una instal·lació elèctrica antiquada i un museu sense prou mitjans.
D’aquesta manera emergeix una tria d’escultures en petit format d’Arístides Maillol al Museu Marès. L’excusa, un viatge a Grècia on l’artista constatà que el seu mediterranisme anava per bon camí. Maillol havia clonat el codi font de la cultura visual clàssica, llegeixi’s arcaica, més enllà de les recerques espacials de Rodin o dels experiments avantguardistes.
23 escultures d’aproximadament un pam cadascuna. I dos olis. Maillol havia començat la seva carrera com a pintor. Després, inspirat per referents medievals es va passar al tapís. Tenia problemes de visió i va acabar amb la praxi més tàctil, l’escultura.
I com a escultor el convidarà el comte Harry Kessler, mecenes i editor alemany, a viatjar a Grècia. Els acompanyarà l’escriptor austríac Hugo von Hofmannsthal, l’autor de la cèlebre 'Carta de Lord Chandos' (1902), i del llibret de l’òpera 'Elektra', de Richard Strauss. Dos extrems força estranys: l’artista de Banyuls, que conreava l’escultura com qui endreça un jardí, i el malaltís escriptor al qual se li desmunten les paraules davant una realitat inescrutable.
Al pati del Museu Marès, exili provisional del Maillol, una gran escultura, Mediterrània (1905), prova que l’escultor viatja a Grècia per verificar que no va errat. No va a cercar-hi res. Praxíteles és mort i enterrat. Fídies també. “Voldria que la forma hi fos pertot, que no hi hagués un sol lloc on no se sabés què ha volgut fer l’artista. No vull pas anar més lluny, però s’ha d’arribar fins aquí”. La dona és el paisatge. I qui diu paisatge, diu Mediterrània.