Maniobra de Perejaume

Si us explico de què va aquesta exposició, em quedaré curt. Les paraules són insuficients. Podríem titular-la 'Mapa subterrani (un de molts) de l’art català (però no de tot)', 'Introducció al pensament perejaumià' i fins i tot 'Hi ha moltes maneres de muntar una exposició'. Però seguiríem quedant-nos curts... i quedaríem una miqueta pedants. A veure, Perejaume és un dels nostres creadors més interessants. Artista plàstic, poeta i assagista, ha construït al Museu Nacional una reflexió sobre determinats valors de l’art català tot alineant una sèrie de peces d’època, autoria i disciplina disperses, però que juntes conformen lectures enriquidores.
Agafa uns dibuixos inèdits de Joan Miró –l’artista més representat a l’exposició–, de quan anava a aprendre a l’acadèmia de Francesc Galí. El mestre els feia tocar un objecte, de vegades tan senzill com una patata, amb els ulls tancats, i els el feia dibuixar tot partint de les sensacions tàctils. Al costat, hi posa unes mans dibuixades a la dècada del 1960 per Antoni Tàpies. I unes mans tallades de Federico García Lorca. I un braç de la gegantessa d’Olot, del mestre Ramon Amadeu, tallat en fusta el 1816. La mà com a subjecte, protagonista artístic, també objecte i, màgicament, posseïdora dels valors d’allò que toca. Al seu davant, una sèrie de quaderns i fitxes meteorològiques de Ramon Fontserè, la majoria de la dècada del 1930, l’ull científic com a observador del paisatge, no gaire diferent de les anotacions excursionistes de Jacint Verdaguer. I el peu de la Verge, també el de l’artista, com a mesura. Rere Miró, l’arquitecte Josep M. Jujol, deixeble de Gaudí, Tàpies i Dalí deixen sentir el seu alè al clatell del visitant.