Haver fet un lloc on els artistes tinguin dret a equivocar-se

  • Museus i institucions
  • Art i disseny
0 M'encanta

'Haver fet un lloc on els artistes tinguin dret a equivocar-se. Històries de l’Espai 10 i l’Espai 13' de la Fundació Miró o, si ho preferiu, una mena de 'Cuéntame' de l’art que ara anomenem ‘emergent’ a la Miró.
Una exposició coŀlectiva que recull 36 anys d’art en un espai –dos, però en esperit un de sol– que va programar més de 250 exposicions... Un facsímil nostàlgic –moltes obres han estat reconstruïdes– commovedor com una capsa de galetes variades Pujol. Tan sols que aquí l’embolcall és de Sert i la voluntat de Joan Miró. Moria el Merma i l’art era l’avantguarda de la revolució. Als 70, els artistes s’autogestionaven... I als 90, establien la VEGAP.
Tot això no ho explica aquesta magnífica exposició, ordenada en set àmbits temàtics que revela els inicis d’artistes que es guanyaran la fortuna crítica. Si un no és conscient dels darrers 40 anys d’art català, de la política cultural local, de l’oasi de la Miró abans no arribessin –i marxessin– Metrònoms, sales Montcada i d’altres espais experimentals, que el MACBA té quatre dies i la Fundació Tàpies una setmana... no pot entendre aquesta exposició.
Tampoc entendrà, per exemple, com és que tan sols un quinze per cent de les obres pertany al període posterior a l’any 2000. I és que les pintures d’Alfons Borrell, els globus de Ponsatí, les escultures de Susana Solano i Àngels Ribé, els conceptes d’Antoni Abad i Joan Rom, les beceroles de Plensa i Jordi Colomer, la relació de Fina Miralles i Perejaume amb la natura i el llenguatge, les dissolucions d’Esclusa i Pere Noguera... són tan dolces d’enyorar!

LiveReviews|0
2 people listening