Jo faig el carrer. Joan Colom, fotografies 1957-2010

  • Museus i institucions

“Jo faig el carrer. Amb les meves fotografies jo busco ser una espècie de notari d’una època”. Amb aquesta declaració, el nonagenari Joan Colom (Barcelona, 1921) defineix una afició intermitent per la qual passarà a la història de la creativitat catalana: el reportatge fotogràfic.

Colom es va iniciar en la fotografia poc després de casat, el 1957, i en va abandonar la pràctica el 1964. A la dècada dels 80, amb la recuperació de l’autogovern i la bastida d’un aparell cultural propi, Colom fou “institucionalitzat” i arxivat al calaix de l’anomenada generació de la “nova avantguarda”, al costat de Ricard Terré, Xavier Miserachs o Ramon Masats.

Colom va reprendre la fotografia a la dècada del 1990, però d’aquest període no en sabíem gairebé res. El 2012 va donar el seu arxiu al MNAC, i ara aquest museu que conserva mil anys del nostre patrimoni artístic, després de processar i estudiar més de mil ítems, ens lliura una gran exposició retrospectiva que dóna a conèixer per primer cop la totalitat de la seva obra, amb nombroses imatges inèdites i interpretacions històriques i contextuals de la seva feina.

Dit això, permeteu que opini que l’exposició és, tal vegada, massa extensa. Que hi ha massa fotografies, de vegades massa semblants entre elles, i que
aquest fet que no és sobrer en una publicació –esperem el catàleg– pot perjudicar si atapeeix parets i passadissos. ¿Valorarem millor l’obra de Joan Colom per conèixer 500 bones fotos en lloc de 200? Hem passat d’un extrem, conèixer sempre les mateixes 30 fotos de la vida prostibulària al Raval dels 60, a saturar l’ull amb més de deu vegades aquesta xifra.

Fantàstic descobrir els inicis de Colom, amb mariners ociosos i processons religioses, el seu pas pel grup El Mussol; les cèlebres instantànies del Raval –amagava la càmera sota la cintura, o sigui, disparava amb el sexe–, l’intent de professionalitzar-se com a reporter de premsa gràfica i la represa 30 anys després amb imatges de la Rambla i la plaça Reial. Una represa sòrdida que no desmereix el pintoresquisme dels inicis de la dècada del 1960, que ens refresca la memòria sobre la permissivitat urbana, les tribus d’alcohòlics, exhibicionistes i prostitutes que poblen la nova realitat global barcelonina; en resum, la prova del nou que, per molts anys que passin, hi ha zones d’aquesta ciutat que conserven un excés de condició humana.

LiveReviews|0
1 person listening