Vogadors/Architectural Rowers

Les exposicions d’arquitectura són perilloses. No és que hi hagi perill de rebre un cop de maó, és que són molt difícils d’explicar. Tan difícils que no n’hi ha prou amb fotografies i vídeos, ni amb uns quants textos divulgatius. És el cas d’aquesta mostra concebuda per a la Biennal d’Arquitectura de Venècia 2012, impulsada per l’Institut Ramon Llull. I com que tot el que va torna, s’ha reciclat el muntatge per a l’espai artístic de la Fabra i Coats; un espai agradable, ben comunicat amb metro i que, espero, esdevingui aviat un nou centre de pelegrinatge artístic barceloní.

Tornem al concepte. Explicar l’arquitectura –bé, desplegar un panorama de les noves tendències arquitectòniques a Catalunya i les Balears– en un context de crisi aguda de la construcció és un espectacle més dur de rosegar que una pel·lícula de Lars von Trier. Els arquitectes són uns personatges fonamentals. Segons com, més importants que qualsevol altre tipus de creador. Posem, per exemple, un músic i un pintor. Si fan una mala obra, l’arraconem. Però si un arquitecte fa un edifici lleig o incòmode o inútil,  l’hem de patir durant deu o vint lustres. A més a més, cal tenir en compte que l’arquitecte ha de satisfer les ordres del client o promotor. Quin perill, oi?

Un arquitecte és un filòsof que escriu monumentals tractats d’estètica, sociologia, estil i fins i tot sentit comú. Per al cas s’han escollit arquitectures que responen al concepte de ‘vogadors’, un terme extret d’una frase de l’escultor basc Jorge Oteiza, que explicava la paradoxa segons la qual els vogadors fan avançar la nau mentre remen mirant enrere. En fi, el que tota la vida havíem anomenat 'ex memoria spes'.

L’exposició, que mostra nou obres, concreta cada creació en una instantània de gran format, una sèrie de processos de projecte i obra mitjançant una taula de treball que dóna compte de tècniques, materials, estratègies i registres del projecte, i els principis que han guiat cada obra refigurats mitjançant un objecte de nova creació.

Nou equips d’anticalatraves que treballen el detall, que empren materials humils, barats i reciclables, que repedacen cases o amplien instituts d’ensenyament superior amb respecte a l’usuari, amb molt d’amor al sentit comú i a la tradició popular. Ara bé, tot el que he escrit, tot el que va seleccionar el jurat, podria ser paper mullat. Caldria preguntar als habitants d’aquests espais què en pensen. I és que l’art ens canvia la vida.