Els vàters més friquis de Barcelona

Caparró de Barbie amb melena groga color pixum. Cos de culturista gai amb reminiscències de He-Man i un paquet abundant sota l’eslip. Cames escarransides estil María Patiño que semblen haver patit una liposucció en una clínica clandestina coreana... No parlo d’una mutació entre Lindsay Lohan i Van Damme, sinó d’un dels dos inquietants ninots que pengen a les portes dels lavabos de Madame Jasmine i serveixen per dir-nos on van els senyors i on van les senyores... En teoria.

A la pràctica, us costarà distingir un gènere sexual definitiu en aquests engendraments de plàstic nascuts d’una imaginació pertorbada i fabricats amb excedents de Mattel. El cert és que en un lloc tan friqui com aquest bar és igual si el ninot s’assembla més a una Bratz mal operada que a un indicatiu esclaridor de masculinitat o feminitat... De ben segur, però, és que el lavabo d’aquest forat fosc i polsós faria les delícies dels germans Calatrava. Si et deixes aigua a la pica, apareixen capgrossos als cinc minuts. Quan aconsegueixes moure la porta de fusta corredissa amb la vena del coll inflada (sembla que l’hagi tallada un fuster miop), i per fi pots esmunyir-te cap al vàter, les rajoles de colors psicodèlics i els efluvis concentrats de micció estancada et rematen sense compassió. Als lavabos de Madame Jasmine no hi ha treva per al desprevingut. El proper cop no em deixaré intimidar per una Barbie transgènica, paraula.

Els miralls són una meravella, un gran invent. Els dels ascensors serveixen per arreglar-te just abans d’entrar al despatx on t’han de fer una entrevista de feina. Els dels emprovadors de les botigues de roba interior estan farts de veure noies amb calcetes, iaies amb faixes gruixudes i homes amb paquets immensos plens de cotó fluix. Els del Tibidabo et poden deformar la cara fins a convertir-te en un extraterrestre. Els miralls del lavabo d’homes del Museu de Cera són inquietants i perversos.  No és el cas, però podrien ser el paradís del voyeur, la casa del tafaner.

I és que el lavabo està envoltat de miralls. La teva mirada rebota d’un lloc a l’altre i s’esmuny per tot arreu. Et poses davant l’orinari, t’abaixes la bragueta, treus la cigaleta i comences a pixar. D’entrada, tens tendència a mirar cap a endavant, però en aquest lavabo has de tancar els ulls, perquè, si no, el mirall que hi ha darrere rebota amb el de l’extrem dret que alhora reflecteix la imatge que projecta el de l’extrem esquerre que t’ofereix una panoràmica en cinemascope del cigalot del noi que està pixant al teu costat.  
Si sou una mica voyeurs, aneu a lavabo del Bosc de les Fades, el bar del Museu de Cera. Les fades són innocents, però alhora juganeres i trapelles. Deixeu-vos seduir pels seus cants i per les mirades corrompudes que us envolten. –A. Olivas/T. Juncà

Com diria Nexus 6 al final de Blade Runner, he vist coses que vosaltres mai no es creuríeu: polpes alienígenes, deïtats polinèsies malèvoles, pintades fantasmagòriques i olors que farien vomitar una cabra. Però a El Otro Bar em vaig topar amb un d’aquells enigmes que farien trempar Indiana Jones, Fox Mulder i el paio d’El mentalista al uníson. Un nou idioma. Un misteriós missatge en clau. Dimoni, vaig consultar llibres d’ocultisme de Jiménez del Oso, estudis sobre llengües perdudes, manuals de bricolatge prohibits pel Vaticà... Vaig dedicar hores de la meva vida intentant treure l’entrellat del símbol que presideix la porta del lavabo de senyores d’aquest bar gracienc, mirant sempre més enllà de les formes més evidents (molts hi veureu una cara, però compte: és una mesura dissuasòria). I l’altre dia, després d’observar aquests signes detingudament i posar-los en el context del lavabo (decorat en un rigorós vermell i negre), hi vaig caure. Vaig recordar els llangardaixos extraterrestres de la sèrie V i el seu particular abecedari (idèntic al de la porta), vaig recordar els seus uniformes negres i vermells (com el color del lavabo) i vaig comprendre que el nom d’El Otro Bar no és broma. Han tornat els rèptils, però aquest cop la invasió és silenciosa. Si veieu algun lavabo amb signes semblants i els cambrers es mengen ratolins com si fossin calçots, pregueu i fugiu. Jo em vaig salvar!

Em dic Pol-E i sóc un robot del futur. Un bon dia, mentre netejava les deixalles d’un paratge devastat al quadrant mediterrani, una disfunció espaitemporal produïda per radiacions de calimotxo fermentat em va portar enrere en el temps, a l’any 2008. Vaig anar a parar a un lloc anomenat plaça de la Virreina, el punt on es van originar les fermentacions crusties que em van dur al passat. Algú em va recollir i em va immobilitzar a la paret vermella d’una cambra inquietant que els humans coneixen per les misterioses sigles WC. Quina malícia.

Fa un any que sóc aquí, veient com els humans s’asseuen en una cadira blanca, fan estranys sorolls i deixen al seu pas una ferum insuportable fins i tot per als narius mecànics. Fa un any que desitjo companyia, que imploro al Déu del Tornavís que em doni almenys un company amb qui compartir la tortura. L’altre dia, les meves pregàries van ser escoltades: el mateix home que em va recollir va creuar la porta del WC amb una sorpresa a les mans. Era en Jofr-E, un amic de la infància d’una generació robòtica inferior, una altra víctima del forat negre del calimotxo de la Virreina. Sóc feliç, tinc la companyia que tant desitjava. En Jofr-E és petitó, però està programat per parlar de qualsevol cosa i alleugerar l’infern de pets, pixades i coits furtius que estem condemnats a patir. Seria massa demanar-te una robot femenina per a l’estiu, oh gran Déu del Tornavís?

De vegades la realitat supera les drogues. El lavabo d’aquest petit bar és una porta dimensional a un món perdut que fa que les fantasies de Lewis Carroll semblin patètics deliris d’un pedòfil amb molt temps lliure. LSD? Peiot? M’hi pixo! Pesca Salada era una peixateria, i els amos han convertit la cambra d’emmagatzematge del bacallà en lavabo. La porta d’accés és la que hi havia al frigorífic.

Haureu de preguntar on dimonis es troba el vàter: és impossible trobar-lo. Però, ahhhh, com si fóssiu els marrecs de Les cròniques de Nàrnia, quan traspasseu el llindar, la realitat es desdibuixa i dóna pas a un món de somni, Llobarrolàndia, una dimensió peixatera paral·lela embotida en un metre quadrat de psicodèlia radical. La paret està folrada amb un paper kitsch de peixos xinesos. La porta ens saluda amb un ull de bou on habiten dos clicks de Famobil: un bussejador i una sirena. La tapa del vàter, penjada a la paret, ens mostra el dibuix d’un nadó malèvol cavalcant entre peixos. Però, compte, perquè el trip bacallaner no s’acaba. Després d’orinar, quan encareu la pica per rentar-vos, experimentareu el toc de gràcia: una balança de peixateria de postguerra penjada davant dels vostres nassos!! És la porta de sortida de Llobarrolàndia. Quan la toqueu, us despertareu en un carreró fred, desorientats, palpant-vos el coll, no sigui que us hagin sortit brànquies.

La botiga-cafè Kaburi, especialitzada en jocs de rol, està habitada per gent hospitalària. Els kaburians viuen en pau i no li fan escarafalls al nouvingut o al caminant que simplement hi passa per beure's un refresc. Ara bé, quan es tracta d'higiene als lavabos, aquest poble tan afable és capaç de la pitjor de les maldats. Déu us guardi, incauts viatgers, de deixar el vàter brut. La venjança que caurà sobre vosaltres serà dolorosa i sanguinària.
Tants anys jugant a rol ha portat els kaburians a dominar la màgia druídica més ancestral i l'art de la invocació. Aquí teniu una imponent figura que representa el guerrer Parragorn, conegut per haver empalat 3000 trolls a les guerres del Pa de Pessic. Aneu amb compte, perquè el mític guerrer vigila l'accés als lavabos i el malparit s'assabenta de tot. Si per un moment se us acudís pixar fora la tassa o no utilitzar l'escombreta, Parragorn cobrarà vida, us agafarà pel coll abans que sortiu del local i desembeinarà l'espasa Tere-sinha, una arma indestructible que va ser forjada al principi dels temps pels gnoms trabucaires i va acabar amb la vida d'incomptables enemics a les batalles esotèriques del Turó de la Peira. Ja podeu demanar clemència, pobres desgraciats, fins i tot podeu oferir-vos a netejar amb la llengua la destrossa que heu deixat enrere. Esforços inútils. Res no evitarà que l'implacable Parragorn us miri als ulls i us travessi amb l'espasa com si fóssiu un vulgar pollastre a l'ast

M’agrada la seva barbeta de cabra, de mosqueter, d’home de món. Em captiva la seva mirada decidida, perduda, colpejada per visions que la majoria dels humans només hem tingut en els nostres pitjors malsons. Aquí tenim un aventurer de soca-rel, un home que no té por de res, l’Indiana Jones català. L’imagino, senyor X, caçant rinoceronts a l’Àfrica més inhòspita i lluitant contra anacondes de dotze metres en un bassal amazònic. És vostè un mascle en vies d’extinció, es nota a primera vista...

Tot va començar el primer cop que vaig anar al Taita. I allà el vaig trobar a vostè, senyor X, penjant de la porta del lavabo, mirant a un horitzó llunyà ple de perills, bèsties salvatges i malèvols fetillers caníbals. De seguida em vaig adonar que estava mirant cara a cara un paio que no para quan al semàfor està vermell. En Massagran i en Tintín, al seu costat, senyor X, semblen el cantant i el guitarrista de The Communards. Quatermain? Un llepafils alcohòlic. Vostè, senyor X, ha pres el te amb el Ieti, ha practicat esquí aquàtic amb el monstre del llac Ness, va presentar en King Kong al Floquet de Neu... Coi, vostè va rodar les imatges del fals aterratge a la Lluna i no Stanley Kubrick! Què vol que li digui, si portés un barret de cowboy com el que vostè llueix, tingui per segur, senyor X, que me’l trauria en el seu honor abans i després de cada evacuació. Una forta abraçada del seu admirador.

Say you, say me, say it for always, that’s the way it should be. Say you, say me, say it together, naturally”. Bigotet de parrús, mirada vidriosa, rínxols amb laca, torera de cuir, jersei d’acrílic... Lionel Ritchie va de debò. Quan Lionel Ritchie et mira als ulls et pixes a sobre. Lionel Ritchie no té amics. Lionel Ritchie podria arrencar-te les extremitats com si fossis un ninot de He-Man. Lionel Richie mastega els fetges de les seves víctimes mentre camina pel sostre al ritme de Dancing on the Ceiling. Lionel Ritchie és l’Alfa i l’Omega. L’Anticrist. El vostre pitjor malson. Lionel Ritchie us espera al lavabo d’homes del Polaroid i té ganes de fer mal. Molt de mal.

Aneu amb compte, perquè el somriure blanquinós d’en Lionel amaga maldat en estat pur. No goseu qualificar-lo d’hortera, perquè en Lionel us farà passar la borratxera d’un cop de genoll a l’entrecuix que us convertirà els testicles en ous de codorniu. No us feu els milhomes: en Lionel li va arrencar els ulls al seu progenitor perquè no li volia donar la setmanada. Ah, d’ acord, aneu de mascles durs, us penseu que aquest negre efeminat no és rival per a vosaltres, oi? Doncs entreu, entreu, però que consti que us hem avisat: quan tingueu la guàrdia i els pantalons abaixats, Lionel Ritchie us immobilitzarà pel darrera, us posarà de quatre grapes i us ensenyarà el que són 36 centímetres de revenja botifarrera. Us ben asseguro que acabareu cantant say you, say me amb llàgrimes als ulls

Recordeu aquell videoclip d’A-ha en què Morten Haket, l’efeminat vocalista suec, apareixia dins un còmic vivent? Si ja teniu una edat, sabreu de què parlo. I segur que en algun moment de la vostra adolescència, tot i que ara us faci vergonya admetre-ho, vau desitjar ser com ell i salvar la noia, saltant de vinyeta en vinyeta. Doncs bé, amics, més de vint anys després, servidor ha pogut sentir-se com el bo d’en Haket... Però en versió Makinavaja o Pedro Pico & Pico Vena.
El lavabo de La Rouge és un còmic que s’empassa el visitant. L’engoleix sense miraments. Tota l’estança està folrada amb pàgines originals, arrencades de mil i un tebeos; fins i tot el sostre presenta un horror vacui de vinyetes que mareja i tot. Mai havia vist un treball tan minuciós i esforçat: aquí hi ha anys i anys d’avorriment, incomptables exemplars d’El Víbora esbudellats i un treball de tisora monumental.

El millor és que molts dels dibuixos tenen un càrrega eròtica considerable, una temptació com una casa de pagès per als qui, quan s’asseuen a la tassa, comencen a jugar amb el que no sona per matar l’avorriment. Ja que aquesta crítica està adquirint una dimensió fàl·lica important, aquí teniu una confessió: encara tinc gravat al cervell l’aforisme anònim que han posat en lletres vermelles i que es veu a la fotografia: “No se debe sacar la polla para mezclar el azúcar con el café”. Una veritat com un temple, què voleu que us digui.

Si els membres de l’Equipo A eren capaços de muntar un tanqueta amb dos matalassos, tres llaunes i un tetrabric de Don Simón, qui som nosaltres per tallar-li les ales al manetes de la Bodega Ca’l Pep? Si MacGyver construïa un accelerador de partícules amb un encenedor de plàstic, mig metre de filferro i un Big Mac, diantre, ¿seria just que privéssim del seu art al mestre de l’enginyeria que ha pensat aquesta obra monumental? L’antiquíssima i casolana bodega Ca’l Pep no vol saber res de lampistes titulats o fontaners il·lustres. Ells tiren pel dret, sobreviuen sense ajuda de ningú, li planten cara al món amb dos pebrots... I el millor de tot és que se’n surten.

S’espatlla el dispensador de tovalloletes de paper? Aquí no ha passat res. Un tros de filferro arreplegat de qualsevol contenidor, un rotllo de paper de cuina –no el confongueu amb el paper higiènic, pel bé del vostre esfínter–, un tub de fusta per fer rodar l’artefacte i a viure la vida. Hi ha en aquest invent una espurna de genialitat que em sobrepassa. Una intuïció i un aprofitament de les possibilitats de la carcassa de ferro que parlen molt bé de la ment privilegiada que és al darrere d’aquesta conspiració. Us trobeu davant un disseny industrial que el cervell humà encara no està preparat per entendre. Una obra avançada al seu temps. Es rumoreja que Vinçon ja ha fet una comanda de 300.000 unitats.