[title]
Abans que llegiu el que ve a continuació, us adverteixo: vaig detestar 'Ocho apellidos vascos' i, tot i que no vaig ser jo qui li va posar una estrella en la crítica que trobareu a l'enllaç, no puc estar més d'acord amb el que hi diu. Ni tan sols la gran novetat, la de l'humor políticament incorrecte, em va interessar especialment. I no perquè em sàpiga greu fer conya sobre els tòpics nacionals, però si us he de ser franc no vaig trobar que s'escapés gaire del concepte 'higochorrea', més ranci que els acudits de Lepe. Feta la confessió, decidiu si us convé continuar o si preferiu emportar-vos la desil·lusió en un cinema. Ahir dilluns vaig tenir el tràgic plaer d'assistir al passi de premsa de la seva tediosa seqüela, 'Ocho apellidos catalanes', procurant no clapar-me. I ho vaig aconseguir. Us filtro la meva opinió en vuit punts, i que sigui el que Déu vulgui.
1. Una ofensa a la comèdia clàssica. Que no us donin gat per llebre, 'Ocho apellidos catalanes' té un patró més antic que el mirinyac de la verge. Ens hem de remuntar als temps en què George Cukor va rodar 'Històries de Filadèlfia', aquella comèdia fantàstica en què Cary Grant, vestint el paper de l'exmarit sarcàstic, es plantava al casament de Katharine Hepburn i arruinava la cerimònia. A mitjans dels 50, Charles Walters en va fer una versió musical amb Grace Kelly i Frank Sinatra, titulada 'Alta sociedad', que començava amb un número de Louis Armstrong que feia caure baveta. Fa cosa de deu anys la vaig veure representada a l'Old Vic, a Londres, amb Kevin Spacey de cap de cartell, i vaig gaudir com un vedell recent alletat. L'argument d''Ocho apellidos catalanes' és exactament el mateix, amb convit i llista de noces. Ho tenien tot fet, per dècades de tradició de comèdies amb grapa, i només calia que assaonessin l'estofat amb una mica de Berlanga. I encara així han aconseguit que sigui un desastre estrepitós i sense ritme, on ni tan sols la típica escena de vodevil, de portes que s'obren i es tanquen en plena nit, surt d'un ensopiment que es fa més llarg que un dia sense pa. Puc sentir el crit queixós de Plaute, des del fons dels averns, esquerdant la terra.
2. Ai, aquest rotllet 'Goodbye Lenin'. La gran idea d''Ocho apellidos catalanes', el que de veritat ens volen fer passar per original, és la situació. El 80 % del metratge té lloc en una masia catalana, casa pairal de gent de bé, on Rosa Maria Sardà viu tancada des de fa anys, amb una actitud altiva que sembla sortida de 'Nissaga de poder'. El seu nét –Berto Romero, un gosset falter amb tupè– li ha fet creure que Catalunya ja és un país independent, perquè no passi nervis i li pugi la tensió. Total, que la boda es planteja com una gran farsa, tipus 'Bienvenido Mr. Marshall', amb el mateix esperit festiu que pugui tenir una bleda bullida. Acabarem d'aplanar el territori amb un altre referent, 'Goodbye Lenin'. Ja sabeu: aquella de la mare comunista que es despertava del coma quan ja havia caigut el Teló d'Acer, i del fill que li muntava un circ a la seva habitació perquè no s'assabentés de la desfeta de l'URSS. Com veieu, el concepte és el mateix. Potser és cert que, com diuen, tot està inventat. Però aleshores que no ens la venguin com una cosa nova!
3. Els acudits no són graciosos. Com us deia, mai no em va convèncer la fórmula que proposava 'Ocho apellidos vascos', però he de reconèixer que en algunes línies de diàleg vaig riure com una hiena ("Llevas el flequillo que parece que te ha pegao un bocao un burro", perles així). Fins i tot us diré que el 'teaser' d''Ocho apellidos catalanes', el del referèndum, presentat ara fa uns mesos, em va semblar ocurrent i tot. El guió, en canvi, és la cosa més forçada i tova que m'he hagut d'empassar en temps. No és que la mofa del tòpic del català rata em caigui malament, ni m'obri les ferides. Ni tan sols crec que en aquesta pel·lícula arribin a tocar el pitjor de nosaltres. En la primera hi havia conya sobre ETA i les bombes casolanes. Aquí, no surt de la cultura de la ceba, de la sardana i el calçot. Fa uns dies li vaig demanar a en Dani Rovira què era el més enginyós que creia que deia en la pel·lícula, i després de pensar-s'ho un moment em va contestar que el moment en què li diu a un mosso d'esquadra "Sóc de Barcelona i em moro de calor" era el non plus ultra de la inventiva. Així doncs, pleguem.
4. L'estúpida paròdia del 'hipster'. Els actors estan d'allò més forçats. La Sardà, que mira que normalment té morro, ho fa d'ofici, amb més pressa que ganes. L'única finestra oberta és Berto Romero, una fusió entre el modernet de tupè encerat i tatuatge al coll que freqüenta el carrer Parlament i l'hereu de can Pruna, amb faixa i barretina, el fadrí buscant la pubilla amb qui poder maridar. Potser sigui un dels millors còmics que ha donat la catalana terra, des que feia 'Que no surti d'aquí', i fa autèntics esforços per salvar els mobles com bonament pot, amb uns saltironets d'espardenyer d'allò més gràcils que s'ha inventat per portar la caricatura fins a les maresmes del rídicul. Bona feina, amic. Llàstima que li facin repetir tal quantitat de rucades insulses, tipus "El 'hashtag' de mi vida es #truelove" o "Rafa, tú eres mi bro". De fet, juraria que aquestes dues frases són del més intel·ligent que surt de la seva boca en tota la pel·lícula.
5. Ho han fet per diners, és un fet. Ens han dit per activa i per passiva que 'Ocho apellidos vascos' ha estat el clatallot més gros de la història del cine espanyol, amb una recaptació de taquilla superior als 55 milions d'euros, i quasi vuit milions d'espectadors. Ni Alfredo Landa ni 'Torrente', amb les seves respectives escopetades nacionals –sigui dit, casposes, però molt més agudes que la murga aquesta dels cognoms–, havien aconseguit un pic d'èxit tan alt. Àvids de més, i més, i més, els membres de l'equip creatiu van decidir que calia estrenar la segona entrega al més aviat possible, abans que l'onada trenqués a l'espigó. No importava el resultat, calia impressionar el públic. En aquest breu lapse de temps, el guionista Borja Cobeaga ha estrenat una pel·lícula magnífica, 'Negociador', que potser a molts de vosaltres us ha passat per alt. També abordava el conflicte basc, i ho feia des de la comèdia, però el to no tenia res a veure. Més subtil, més pàl·lida, menys escandalosa. No tinc a mà les dades de taquilla que va fer, però podeu comptar que no serien res de l'altre dijous. Això sí, Cobeaga va posar-hi tota la carn al foc. Les proves em porten a creure que 'Ocho apellidos catalanes' és un producte amb finalitats alimentàries, per fer caixa. I que a ningú no li ha sortit del cor.
6. La merda de vals. Dani Rovira i Clara Lago es van conèixer rodant 'Ocho apellidos vascos'. I es van enamorar. Des d'aleshores, són parella a la vida real, i ho han anat esbombant als quadre vents. Ell li va dedicar el Goya en 'prime time', i en una aparició a 'El hormiguero' li va prometre màxima fidelitat. Preciós. Espero que a casa els vagi bé. En la ficció, tenen tanta química com dos esclops holandesos. Fixeu-vos, per exemple, en l'escena del vals, l'enveja de tots els enamorats, en un saló rústic català que estem d'acord que faria destrempar a Nacho Vidal. Però això no és excusa. Quan les passions et poden fins i tot la virginal sala d'espera del punt de trobada dels testimonis de Jehovà que hi ha a la cantonada de casa meva és un bon lloc per abaixar-se la bragueta. En canvi ells... Qui recorda el ball entre Christopher Plummer i Julie Andrews a 'Sonrisas y lágrimas'? Inclús allà hi havia més marro. I això que ella era monja.
7. El número de Karra Elejalde queda deslluït. I és una pena, perquè si algú salva els mobles en aquest fiasco ronyós és ell, que es planta davant d'un 'tablao' flamenc i comença a picar de mans com un goril·la emporrat, i que fa que el portin a collibè per les andanes de l'estació d'Atocha perquè diu que un basc com cal no trepitja mai Madrid. "Si uno de mis pies toca el suelo, me lo corto aquí mismo, sin anestesia ni hostias". Llàstima que el nostre cromanyó amb txapel·la quedi en segon terme de seguida, quan la trama amorosa comença a engegar motors. I, encara pitjor, llàstima que es vegi contagiat pel to de 'sitcom' barata que gasten els altres personatges. A partir d'ara, el tindran en un racó, ben assegudet a taula. Menjarà calçots amb un pitet de paper i fins i tot escriurà un verset per encaterinar la seva senyora, com si això fos un text de Folch i Torres. Ja posats, que se'n vagin a casa, a cagar el tió.
8. Em reafirmo: tele barata Amb un humor que té molt a envejar al gag més desafortunat de 'Vaya semanita' o 'Polònia'. Amb una realització digna d'un episodi d''Aquí no hay quien viva'. Em pregunto si uns riures enllaunats després de cada acudit no haurien posat les coses al seu lloc, que per cert tinc molt clar quin és: el de la graella televisiva, després dels noticiaris, una cosa de deu a onze trenta trufada de pauses publicitàries i 'product placement', que es repeteixi al llarg de quatre o cinc temporades, disparant el 'share' cada dimarts al vespre, i ompli les butxaques de tres o quatre productors. Fins que arribi aquell moment en què el xiclet s'ha estirat massa, i l'equip de guionistes ja no sap què fer amb els seus personatges, i el programa s'acaba extingint com aquell potus que fa massa temps que no reguem. Una llàgrima en la pluja. I disculpeu que sigui tan cínic, però molt em temo que estem a punt de sobreviure a un nou 'boom' de taquilla, i sé que si vull evitar-ho tinc molt poc temps.
