[title]
El Festival Grec ha arribat al seu equador i ja podem fer un balanç provisional sobre l'edició 2016, la del 40è aniversari del certament d'estiu de Barcelona. Parlaré de teatre i de tot el que he vist i el que m'ha arribat.
1. Guanyen els rarets
Amb els números a la mà, ja podem dir que aquest és el festival dels petits. Sí, ‘El preu’ i ‘Les bruixes de Salem’ ho han petat. Però jo em quedo amb la molt bona acollida dels espectacles de teatre no convencional pels quals hi ha hagut llistes d’espera per veure’ls. Muntatges, a més, que són els que els programadors internacionals que han vingut aquí volen mostrar a casa seva. Parlo de francesos, alemanys, belgues... El cas més paradigmàtic és de l’Agrupación Señor Serrano els quals, segons Ramon Simó, director del Grec, van tancar almenys vint bolos nord enllà el mateix dia de l’estrena de ‘Birdie’. Una obra amb vídeo en directe, maquetes, veu en off, sense actors. Només una història i la idea d’explicar-nos què passa a Melilla. Impactant.
Un altre cas és el de la incursió teatral de l’exlíder de Standstill Enric Montefusco, amb una obra titulada ‘Tata mala’, que va comptar amb el suport escènic de tres figures de la ‘performance’ –David Climent i Pablo Molinero (Los Corderos) i Sònia Gómez– i dels falcons de Barcelona. Molta intensitat dramàtica i una posada en escena propera i, alhora, operística. La banda Za! i Los Corderos també em van meravellar amb ‘Afasians’, una història psicodèlica sobre la humanitat. Els costarà sortir, però són grans obres que podrien tenir tant públic com un Shakespeare o un Miller. Per sort, aquí, molta gent ha perdut la por a què el sorprenguin.
I si em diuen que els digui en quin espectacle m'ho he passat més bé no tinc dubtes a l'hora d'afirmar que a 'Si sabes lo que hay', d'Ernesto Collado (a la foto). Divertit és poc. Vam acabar ballant el 'Bolero' de Ravel sencer (17 minuts!) com si hi anés la vida. Una gran experiència col·lectiva d'un geni del teatre directe.
2. Llums i ombres internacionals
Sí, hem tingut un nou Ivo van Hove, 'La força oculta', però hem d'assumir que, tot i l'excel·lència, és el pitjor seu que hem vist. Per culpa, sobretot, d'una història més aviat fluixa amb un culebrot incrustat que feia perdre credibilitat a tota la proposta. Tanmateix, no li posaríem menys de quatre estrelles.
Alhora, ens ha decebut i força el desembarcament dels xilens Teatrocinema. No vaig veure 'La contadora de películas', però sí 'Historia de amor'. Em va agradar veure-la, però he de dir que tot plegat feia patir. Visualment molt potent, el guió era una mica de pa sucat amb oli. És veritat que tot l'art que veus no ha de ser moralment acceptable, però almenys esperes que quan et planten als morros una història tan macabra, l'altura literària sigui la de Céline.
3. El teatre (convencional) local va fort
El gran èxit del Grec, diuen ja, és 'El preu'. Pur Broadway, que deia l'admirat Marcos Ordoñez. Però jo hi afegiria 'Lehman trilogy' i 'L'empestat', en la qual Jordi Oriol ens planta als morros un exercici literari de primera i una acció performàtica de les que si les veiéssim en francès, diríem oh, la-la, i estaríem lloant un any. Després de la decepcíó de 'Les bruixes de Salem' no està gens malament que ens haguem reconciliat amb el teatre-teatre. També és molt destacable, per cert, el 'Port Arthur' de Jordi Casanovas.
4. Alguns dubtes: què vindrà després?
En els cinc anys de Grec de Ramon Simó, haurem tingut la sort d’empassar-nos quatre espectacles sublims d’Ivo van Hove, de la grandiloqüència de les ‘Tragèdies romanes’ a la intimitat de ‘La veu humana’, i fins i tot podem dir que el recent La força oculta, és el més fluix de tots, encara que el recomanaria a un gos. El problema és que, segurament, no el tornarem a veure mai més. Vindrà un nou director del Grec –si és que surt el concurs, si és que es fa un concurs, si Simó marxa...–, que tindrà uns altres gustos i la festa s’haurà acabat.
Els anys anteriors a la crisi vam descobrir el bo i millor del teatre europeu gràcies a la vinguda dels Ostermeier, Lepage, Peeping Tom, Rosas, Thiérrée, Liddell, Castellucci... artistes que ara tastem amb comptagotes i, sovint, fora de Barcelona. Gent que ha influït molt els xavals que van créixer teatralment fa deu anys, la gosadia dels quals sembla d’un altre temps, quan érem més valents. Nois i noies que volen ser contemporanis i als quals moltes vegades no els deixen ser-ho.
A Barcelona, les modes, les tendències, quan parlem de teatre, mai no tenen temps d’assentar-se, d’agafar gruix. Anem d’una banda a l’altra: ara som moderns, ara som casposos, ara apostem per l’autoria local, ara apostem per la dansa... I així cada any. Es creen públics que després es destrueixen. I així fins a l’infinit, fins a quedar-nos sense història, sense tradició.
