[title]
L'altre dia em va atropellar el repartidor de butà. A la vorera. Va ser un atac furtiu i silenciós, com el d'un carcharodon carcharias caçant foques. Al Raval no es pot badar, és una lliçó de vida que els habitants del barri duem impresa al front. Tot i així, tres segons de distracció van ser suficients perquè una muntanya de bombones m'engolís i m'escopís com un xiclet sense gust. Parlo d'un ziggurat de butà i ferralla que trontollava sobre un carretó minúscul. Parlo d'un vehicle conduït de manera temerària per un repartidor pakistanès amb els ulls injectats en sang. Parlo de terror.
Mai hauria pensat que a la llista d’amenaces als vianants, encapçalada per bicicletes, skates, patinets, runners i segways, hauríem d'afegir també els repartidors de butà... Nah, és broma. En aquest cas, l'atropellament és del tot comprensible.
Al Raval, els butaners s’ha convertit un element més del paisatge. Recorren els carrers laberíntics del barri com ratolins nerviosos, esquivant guiris com poden, i fan arribar les bombones a iaies desvalgudes, que els criden des del balcó amb la bata posada. De vegades han de pujar escales i més escales carregats amb el botí gasós.
Però no només el repartidor és un clàssic. De fet, el seu crit de guerra també s'ha convertit en una part fonamental de la BSO ravalenca. Desconec si és habitual als altres barris, però al Raval, el crit del repartidor no és ‘butano’, acabat amb o. És ‘butane’, acabat amb e.
I cada matí el mateix. ‘Butaneee, butaneee!’. Música urbana en estat pur. Un mantra que els veïns assimilem com els pigmeus fan amb la fressa dels ocells salvatges a la jungla. Un bon ‘buntaneee!’ i cinc o sis cops ben forts de bombona. Butane i repicó. Ben pensat, si el repartidor que em va atropellar hagués cridat ‘butaneee!’ quan devia, m’hauria evitat una angina de pit... i aquest article.
